Index
(pot fer click en cadascun dels apartats
per veure el contigut)
-Algunes altres obres de l'autor
-Diccionari d'Història Eclesiàstica
de Catalunya
-Conferència sobre Josep Climent i Avinent
a Castelló de la Plana
- Testament de Josep Climent,
reflexions sobre... per la revista SAÓ. 23/01/2009
-Comunicacions del Dr. Marc Antoni Adell de a l'Aula Magna
de la Universitat de València el 19 d'Octubre del 2006
-La personalitat polièdrica
de Josep Climent
-Segon Centenari de la Mort de Francec Armanyà
Font. Armanyà Davant el Regalisme (Vilanova i la Geltrú)
-Article sobre Josep Climent pel
Diccionario de Historia Eclesiástica de España
-Article sobre
Francisco Armanyà pel Diccionario de Historia Eclesiástica
de España 4-11-2006.
-Article sobre Marià Martí Estadella pel Diccionario
de Historia Eclesiástica de España . 2-02-2007.
-Història del Patronat de Santa Maria del Mar
-Història del Rectorat de Francesc Tort a Santa Maria del Mar des de 1985 (en construcció)
Algunes
altres obres del mateix autor
Francesc Tort Mitjans
Aspectos
que limitan o anulan la responsabilidad de los actos humanos a la luz de la
moral católica. Tesina de licenciatura dirigida por Gumersindo
Bravo S.J.
Universidad Pontifica de Comillas. 22 de Enero de 1962, 137 folios, trabajo
no editado.
Biografía Histórica de Francisco Armanyà Font, O.S.A. obispo de Lugo y arzobispo de Tarragona (1718-1803), Vilanova i la Geltrú, 1967, 568 pp. Tesis doctoral en la facultat de Teologia de l’Universitat de Comillas dirigida per Quintín Aldea S.J. Presentació de A.Ferrer Pi. Introducció de F.Tort pp. 11-24. Obra esgotada a la venda existent en moltes biblioteques).
Boj de Salvador Masana
Índices de los volúmenes I-XX (1948-1967) de “Hispania Sacra”. “Hispania Sacra”, vol. XXVI pp. 401 a 495.
El Obispo de Barcelona Josep Climent I Avinent 1706 a 1781. Contribución a la Historia de la Teología Pastoral Tarraconense en el siglo XVIII. Biblioteca Histórica de la Biblioteca Balmes. Serie II, vol. XXIX. Editorial Balmes. Barcelona, 1978. 452 pp. Presentació del Cardenal Arquebisbe de Barcelona Narcís Jubany i Arnau. Introducció de Joan Bonet i Baltà (editada també com a Col·lecció Fundació Moceen Jospep Sanabre, nº 2). A partir d’aquesta obra, com també de l’anterior, se n’han fet d’altres. Hi ha existències.
Una mostra de les respostes de Catalunya i América a la consulta oficial sobre el foment dels teixits nacionals en els hàbits religiosos. En Contribució a la Història de l’Esglèsia Catalana. Homentatge a Moceen Joan Bonet i baltà. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983, pp. 91-108.
La Universitat de Cervera: Una Institució Conflictiva. Miscel·lània Cerverina II. Centre Comarcal de Cultura. Cervera 1984, pp. 64-74.
Mn. Lluís Vendrell i la Congreació Mariana de Vilanova (1923-1981). Resenya Biogràfica. Novena Históric – Pastoral de 1984 per... rector de la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona. Presentació de Ricard Soler i Garrigó. Vilanova i la Geltrú, 1984. pp. 67.
Ha
col·laborat en El Diccionario de Historia Eclesiástica de
España. Diccionari d’Història Eclesiástica
de Catalunya. Diccionario de Historia de Venezuela.
Ha impartit clases en l’ Universitat Católica de Ponce, a Puerto
Rico i a l’ Universitat Andrés Bello de Caracas, Venezuela.
Extracte del Diccionari d’Història Eclesiástica de
Catalunya al respecte de Francesc Tort.
Tort i Mitjans, Francesc (Vilanora i la Geltrú, Garraf, 1936) Prevere i historiador. Estudià al seminari de Barcelona i a la Universitat Pontifica de Comillas (1958-66). Fou ordenat el 1962 i es doctorà en teologia el mateix any. Profesor i asesor d’un col·legi de religioses de la seva ciutat, fou rector de Canyelles (1969-1985), i entre el 1985 i el 1997 de Santa Maria del Mar, on es dedicà sobre tort a l’obra social i cultural. Féu restaurar tota l’esglèsia, hi incorporà un orgue antic i publicà una monografía (1990) sobre l’anomenada Catedral de la Ribera, editada en diverses llengües. Alhora creà a la parroquia una escola de música per a nens i nenes del barri i la capella de música, i transformà diversos gremis en confraries. Va ésser bibliotecari de la Biblioteca Balmes (1970-78). Especialitzat en bisbes il·lustrats, publicà Biografía histórica de Francisco Armanyà i Font, obispo de Lugo y arzobispo de Tarragona (Vilanova i la Geltrú 1967) i El Obispo de Barcelona Joseph Climent i Avinent (1706-1781). Contribución a la historia de la teologia pastoral tarraconense en el siglo XVIII (Barcelona 1978). I des de fa anys treballa en la biografia del bisbe de Puerto Rico y Caracas, Marià Martí i Estadella, una de les grans figures episcopals d’Amèrica.
Conferència sobre Josep Climent
Josep
Climent i Avinent (1706-1781), coordenades generals i circunstàncies
de la seva obligada remoció de la seu episcopal de Barcelona (1766-1775).
Conferencia pronunciada per Francesc Tort Mitjans el dia 1 de juny de 2006
a Castelló de la Plana en l’acte inaugural del tercer centenari
del naixement de Climent.
(El 2 de desembre de 1981 en la mateixa ciutat de Castelló de la Plana,
Tort pronuncià la conferencia conmemorativa del segon centenari de
la seva mort amb el títol: Joseph Climent i Avinent, un castellonenc
universal. 46 folis amb notes per publicar-se. Resta inèdit.)
Climent – Castelló de la Plana
Castelló de la Plana, ciutat important en nèixer Climent l’onze de març de 1706 i que s’ha anat situant en primer lloc, ha donat en tots els temps fills ilustres. Tenint en compte inclòs el nivell privilegiat que en el segle XVIII tenien encara els eclesiàstics la personalitat i la importància de Josep Climent i Avinent podria comaparar-se i compartir, amb nota alta, amb els diversos castellonencs de tots els temps. Per alta banda, Climent va estimar sempre la seva ciutat natal mantenint els lligams tant des de València com desde Madrid o Barcelona. A favor de Castelló i del Colegi d’Orfes que ell fundà, el bisbe dimisionari de Barcelona –que morí a Castelló el 28 de Novembre de l’any 1781- feu testament.
Tercer Centenari
Climent
va ser figura com a rector, com a canoge magistral i finalment com a bisbe
de Barcelona. No deixar de ser-ho tampoc com a bisbe dimisionari, de Castelló
sortiren i arrivaren correus arreu d’Europa.
Cal felicitar a la Comisió III Centenari del naixement del bisbe Climent,
a la Universitat jaume I de Castelló de la Plana i a l’Associació
Josep Climent que manté viu el seu record sobre tot a Castelló
i a València, i també a que en inaugurar l’homantge a
Climent en el III centenari del seu naixement s’hagi escollit els locals
de les Aules de Castelló, tan volgudes per Climent pel fet d’haver
seguit aquí els estudis de menut i adolescent tenint després
cura de mestres i edifici des de 1754.
També es de notar que existint tants estudis biogràfics de Josep
Climent d’alt nivell com els de Gil Vicent, Llidó o del professor
Dr. Marc Antoni Adell i Cueva, que en llur estudi penetre de forma magistral
la fibra del cor aimant dels nens i nenes de Climent, s’hagi cregut
oportú que fos jo qui pronunciï aquesta conferència inaugural
arrel de la meva obra sobre Climent.
El Dr. Marc Antoni Adell i el Dr francesc Marco i Castillo son, particularment
el Dr. Adell, els que es posaren en relació amb mi i m’informaren
amablement de tot. També de com la figura de Climent continua viva
com es ara en l’obra dedicada a Van Espen on hi ha colaborat el Dr.
Mestre i en la investigació d’Andrea J. Smidt.
Per altra banda, en l’edició, per Espasa, de “Memorias
de España” de Giacomo Casanova, en l’article final Marina
Pino també parla del bisbe de Barcelona Josep Climent i, a més,
en 1991, amb motiu dels Jocs Olímpics, l’Ajuntament de Barcelona
li dedicà un carrer proper al Cementiri de la Mar Bella que va fer
construir el mateix Climent.
Coordenades “Distingue tempora et concordavis jura”
El
natural de l’home no vaira amb el temps. Si les conviccions, els conceptes
i els poders i per aixó s’imposen, en tota visió històrica,
les coordenades de temps i espai. En aquest sentit cal tenir clar, de vell
entuvi, les diferències quasi abismals de l’Esglèsia en
l’època de Climent i la que ha anat seguint.
El concili Vaticà I definí l’infabilitat del Papa i bona
part del pensament eclesiològic i episcopalista de Climent quedà
superat. Per altra banda el nou Dret Canònic, que s’originà
a partir del concili Vaticà II, publicat l’any 1983, i encara
que no se’n parli, al meu entendre no sols tancà l’entrada
de l’aire nou sinò que modificà negativament l’estructura
eclesiològica. No tan sols es relegà la funció del laicat
en camps de segles organitzats com en Jutes d’Obre, Confraries i demés
sinò que també el mateix clero ha vist molt mermades les seves
seculars prerrogatives tot favor del poder absolut dels bisbes diocesans.
En temps de Climent el Patronat Reial presentava al Papa una terna formada
a partir de varies llistes d’episcopables provinents de diversos estaments,
tot dirigint, fonamentalment, a cercar el millor, primant l’excel·lència.
Ara el procés d’elecció episcopal queda pràcticament
reduit al dit d’un bisbe diocesià que proposa i l’escasa
intervenció d’altres instàncies eclesials.
Diferències s. XVIII-XX/XXI
Puntualitzant
més, les diferències entre l’època de Climent i
l’actual són que, a partir del dit Dret Canònic de 1983,
ja no es fan oposicions a parròquies. El bisbe va ser nomeat “a
dit”, i ell nomenà també als rectors, els canonges, els
jutges i professors “a dit”. Els Cabildos Catedrals han perdut
les seves prerrogatives històriques. És encara més significatiu
el fet que si abans els jutges eclesiàstics, una vegada confirmats
pel bisbe en la seva pressa de possesió, continuaven en el càrrec
de forma inalterable fins morir, ara el bisbe els nombre “ad libitum”
per periodes de dos, tres o quatre anys, sense dret a ser reelegits.
Ara doncs, ni els canonges, ni els preveres ni els laics poden defensar, amb
les més mínimes garanties, els seus drets. La signatura Apostòlica
o el Tribunal Suprem queda reduit a un grup de cardenals sense nom i sense
història que ratifiquen, en cas de recurs, el que els hi ve del bisbe
diocessà partint d’aquell aforisme jurídic que permet
els majors abusos, de que “quod non est in actibus, non est in mundo”.
Qualsevol bisbe del segle XVIII, si entrés de nou en escena, no coneixeria
l’obra. Per això crec que es important tenir en compte que l’Esglèsia
d’avui es quasi una altra de la del temsps de Climent .Concili Vaticà
I, Concili Vaticà II ,nou Dret Cononic,organització eclesial
cent per cent episcopalista, primacia del bisbe sense quasi cap dret canonicament
real de cap estament anterior al citat nou dret Canonic, diguis capitols catedrals,
diguis juntes d`obra,diguis la relagació canónica dels laics
en l`estructura jurídica efectiva de parroquies, diócesis; diguis
la falta d`atribucions reals dels col.legis de rectors, diguis el fet de que
en l`Esglesia sembla que tot haigi d`acabar amb mitres; diguis ordres religioses
sense capacitats pastorals globals; diguis l`estancament de tota disciplina
de l`Esglesia en quant fa referencia al celibat; diguis l`adulteració
de la practica dogmàtica a nivell parroquial en els llocs regits per
diaques sense l`ordinaria celebració de l`Eucaristia predicant sovint,
com ens consta, de que amb la Comunió ja n`hi ha prou, etc. etc. Tot
aixó explica el que la reducció de les misses en certes diócesis,
com la de Barcelona, ha sigut, en pocs anys mès del vuitanta per cent,
son moltes les parroquies tancades, venudes, unides a altres amb un mateix
rector de forma que mentres hi haigi un nom de rector ja n`hi ha prou; diguis
el que la tradicional visita pastoral es pur tramit buit; diguis la devallada
mil.lenaria de les confirmacions etc. etc.; diguis la Visita ad Limina reduida
a anar a Roma... Sortossament el Vaticà conserva un posit centenari
de estrategia diplómàtica i de vigencia del dret romà
i dret natural que permet moure`s una mica en el mare magnum del temps present,
sort n`hi ha, també, que l`acció pastoral del Papa, a traves
i gracies als mitjans de comunicació, te un abast que mai havia pogut
tenir. Gracies també que glossant a Balmes devant de totes les altres
religions existens en la terra, la Católica i Ortodoxa supera amb molt
a totes les altres també perque la dita Llibertat Religiosa, en el
nostra cas, toca també a la llibertat de la pràctica de la religió
de forma i manera que la gent i els fidels no se senten obligats a anar a
missa i a practicar les lleis de l`Esglesia per molt batejats que hagin estat
i per justificades que elles, telologicament i moralment siguin.
Episcopus
Els
canvis entre el s. XVIII i el XX/XXI, per importants que puguin ser, ho són
menys que l’evolució que es donà, també en relació
als bisbes, en el segle III i IV. Cal, en aquest aspecte comparatiu, dir que
cap dels bisbes que jo he estudiat –Climent, Armanyà, Martí...-,
quan parlen de l’Esglèsia Primitiva, no es fixen en els temps
Apostòlics o en les comunitats de preveres, sinò a partir de
l’aparició de la figura del “episcopus” en el segle
III i IV.
Per l’evolució natural de les coses, en llurs coordenades, van
anar emergint dins dels preveres, una figura dominant que acabarà nomenant-se
“episcopus”, “fiscal”. Aquesta figura nova, allunyada
de la simplicitat evangèlica, estaria ja preparada per futurs rols
de poder. Podria ser senyor feudal durant l’Edat Mitjanana o gaudir,
en èpoques anteriors al regalisme, de “senyorios temporals”...
Pensament-ideari de Climent
Abans
de seguir endavant cal teir clar i definit l’ideari intelectual, teològic,
eclesial i polític de Climent. En el camp de les costums fou jansenista,
això és, promotor de la moral estreta en contraposició
del probabilisme i concepció més laxa dels Jesuites.
Climent fou contrari als Jesuites no des de l’oportunisme polític,
com després ell denunciarà d’altres bisbes, sinò
a partir de les seves conviccions. Fou clarament defensor del català,
de Catalunya i València, i de que es restablissin les institucions
abolides en el Decret de Nova Planta, tot aixó a partir del seu antirregalisme
i del seu clericalisme i episcopalisme. Aquests trets són fonamentals
per entendre Climent i ho són també en el context d’una
personalitat autèntica, gens aduladora de ningú, vital i lluitador
màxim, generós i cordial, que s’implica de ple en tot
lo que veu i fa, il·lustrat com el que més, coneixedor i actor
en el afers de l’Esglèsia d’Europa.
Considerava al Papa, Bisbe de Roma, “primus inter pares” al qui
un bisbe, i ell així ho feu, podia demanar explicacions. Naturalment,
aquesta connexió ideològica amb l’Esglèsia i Sínodo
d’Utrecht, o del episcopalisme militant, el feu molt sospitós
a Roma fins a l’extrem que el Papa Climent XIV es queixà d’ell
al Rei Carles III a propòsit de la seva carta pastoral estelar del
26 de Març de 1769 previa a la reimpressió de la “Història
Eclesiàstica” de l’abat Claudi Fleuri, que s’extengué,
traduida, per tota Europa. Donà peu a que correguessin rumors de que
podia ser inclosa en l’Índex de Llibres Prohibits o reprobar-se
més o menys al estil de la condena del Concili d’Utrecht.
Segon Centenari de la seva mort
Quan el 2 de Desembre de 1981, amb motiu del segon centenari de la mort de Climent, convidat per els Srs. Eugeni Díaz Manteca i Casimir Melià Tena, de la Societat Castellonenca de Cultura, se m’oferí pronunciar una conferència en vaig fixar, de forma més àmplia, en la figura de Climent. En aquesta ocasió, després de les pinzellades anteriores, ho faré sobre el Motí de Quintes ocorregut el 4 de Maig de 1773, les responsabilitats del Compte de Ricla, l’afer de “La Niña”, l’empresonament dels diputats catalans i la remoció de Climent de bisbe de Barcelona com a última consequència de tot.
Motí de Quintes-Prenotanda
Carles
III el 3 de Novembre de 1770 expedí una reial cèlula dirigida
a sustituir el servei militar voluntari per l’obligatori, en virtut
de la qual tots els varons, no exemptes, compressos entre els 17 y els 36
anys inclusiu, entrarien anualment en la caixa o lleves pel sorteig en les
provincies que, progresivament, s’anés fent executiva l’ordre.
Cal recordar, en tot el context, que ja Felip V, arrel d’una ordre similar
a la de Carles III, i a conseqüència de les reacciones que s’originaren
a Barcelona i Catalunya va concedir-lis l’exempció de quintes.
En aquest fet s’atribuí l’increment a Catalunya de l’agricultura
i les fàbriques.
Servei Militar – Compte de Ricla
La
reacció en contra a la milicia obligatòria tant derivada de
les lleis de Felip V com a la de Carles III, es comprenen perfectament si
es té en compte que, com especifica la ordre de 1770, els joves compresos
entre els 17 i els 24 anys elegits debien servir a l’exèrcit
durant 8 anys, els compresos entre 24 i 30 7 anys, i 6 els compresos entre
30 i 36 anys, fet que consternà a famílies i intstitucions de
Catalunya tement-se un estancament del seu progrés.
Les circumstàncies i singularitat de la nova llei de Carles III en
mires a la seva aplicació a Catalunya, radica en que el promotor en
fou ministre de la guerra, Compte de Ricla. Aquest militar fou capità
general de Catalunya des de 1767 fins 1772 i durant el seu mandat Catalunya
continuà colaborant a l’exèrcit per mitjà de lleves
voluntàries. Fou quan el Compte de Ricla fou nomenat ministre de la
Guerra quan ordenà al seu sucessor a Barcelona, al capità general
interí O’Connor Phaly, que s’apliqués a Catalunya
la llei general de Quintes.
Compte de Ricla i Climent
Si
les relacions de Climent amb el antecesor de Ricla, el Marqués de la
Mina, casat amb una valenciana, foren sumamant amistoses, les del bisbe amb
Ricla foren tot lo contrari.
Climent ni que fos contrari, en general, al regalisme, i no estigués
tampoc massa d’acord amb polítiques vaticanes, arrivant a dir
que de vegades es trovava entre dos focs, no obstant fou sempre un home diplomàtic
i correcte. Tot i no estar d’acord en certs postulats polítics
i religiosos del moment s’hi subjectava amb educació.
Ni que el Compte de Ricla fos conegut de seguida per Climent com fet a la
manera del Compte d’Aranda, no obstant mantingué amb ell el protocol
ordinari i consetudinari del Bisbe amb la màxima autoritat política
i militar, el Capirà General.
Aquest, peró, el rebutjà de seguida mirant amb desconfiança
a aquell bisbe defensor explícit de les bones costums i denunciador
dels desordres morals de la ciutat. Ni Ricla ni la seva amant, “La Niña”,
deixaren de mirar de reull tant a Barcelona com en l’estància
d’aquella a València, al bisbe de Barceona Josep Climent. Tema,
aquest, que no se’n pot defugir al estar directament relacionat, segons
crec, amb el Abalot de Quintes i de diversos esdeveniments, inclosa l’olbigada
dimisió de Climent.
“La Niña”
Marina
Pino, en el seu pròleg i article final a la traducció de “Memorias
de España” de Giacomo Casanova –traduït per Àngel
Crespo i publicat per Espasa l’any 2006- és la única historiadora,
que jo hagi vist, que tracti, basant-se en part en lo que jo dic en la meva
obra, la importància de l’incident i les diferències entre
el Compte de Ricla i Climent. Marina Pino creu que el que va rebre malament
a Ricle fou Climent, tot i que està documentat que fou al revés.
De totes formes situa bé el tema en relació a Climent quan deixa
constància de que era il.lustrat:
“Cuando el Conde de Ricla fue nombrado capitán general de Catalunya
fue mal recibido por Josep Climent. El obispo era jansenizante y, aunque tan
reformador como cualquier ilustrado, era muy severo en cuestiones de moral.
Propugnaba por el Camino Estrecho”
La mateixa autora, Pino, com jo també dic, deixa ben clar no tan sols
que Ricla era amant de balls i festes sinò que parla clarament de la
fama que tenia a Barcelona al marge del Bisbe. Si Menéndez y Pelayo,
en la seva “Historia de los Eterodoxos Españoles”
diu de Ricla que va ser denunciat a la Inquisició per llegir llibres
de Voltaire, Diderot, D’Alembert, Rousseau i altres, l’autora
refereix també, citant al Varó de Malda, les festes que solia
haver-hi al palau que duraven des de les 8 de la tarda fins a les 7 del matí.
La ballarina veneciana, Anna Bergonzi, dita “La Nina” –a
Espanya “La Niña”-, de la que Casanova comenta en veure-la
a València que tenia un “aspecte imponent”, fou amant del
Compte de Ricla, vidu feia anys de la qui li donà el títol de
Compte. La relació entre Ricla i “La Niña” (1767-1769)
fou coneguda pel poble que en feu mofa en les mascarades de Carnaval. Climent,
davant les informacions dels rectors i religiosos de la ciutat no porqué
mantenir-se al marge d’aquest escàndol públic i, per posar-hi
remei, primer parlà amb el rector castrense de la plaça, Mariano
Huerta, per tal que posés fil a l’agulla. Pero ell, naturalment,
no s’atreví. Va ser llavors quan Climent decidí actuar.
Marià Martí Estadella, bisbe de Caracas, procesà també
a dos gobernadors, especialment al de Maracaibo, encara que ell sí
tenia la jurisdicció castrense i Climent no.
Climent envià secreta i informalment el procés informatiu sobre
Ricla al confesor del Rei. Sembla que Carles III no en fou informat peró
de fet el gobernador del Consell envià ordre al regent de l’Audiència
de Barcelona perquè “es desterrés in alterum de Espanya”
a “La Niña” com efectiva i definitavament es feu el 7 de
Març de 1769, amb coneixement i celebració de part del poble
de Barcelona en manifestacions públiques.
A ben segur que Ricla no dubtà gens ni mica que tot venia de les representacions
del bisbe. A aquest fet puntual, però molt greu, sumat a les diferències
primeres i a les mascarades ridiculizant a Ricla en els Carnavals de 1768
i 1769, cal trobar, al meu entendre, una forta relació causal en la
decisió del Compte de Ricla de que s’apliqués a Catalunya
a la r.c. de 1770 amb el següent Motí de Quintes del 4 de Maig
de 1773 i llurs conseqüències, fàcilment previsibles, inclosa
–com diem- la dimisió de Climent del bisbat de Barcelona.
Per si no ho tinguèssim prou clar mirem el que diu el Baró de
Malda:
“Después de la partida a Madrid del excelentísimo Conde
de Ricla, ya no hubo más mascaradas por Carnaval, ni saraos de a peseta,
ni castillos de fuegos artificiales (...) todo ello por prohibición
real”. (p. 298. -Pino-)
Abalot de Quintes – Historiografia
Si bé històricament parlant l’Abalot de Quintes de que
parlem fou el fet popular, polític i militar de major profunditat i
transcendència des de la Guerra de Succesió i l’aplicació
del Decret de Nova Planta, de fet la historiografia quasi no s'en feu resó
per variats motius. El mateix Climent escriurà a l’Abbé
Clément que en les publicacions franceses i europees s’evités
parlar-ne emprant, sobre tot, el terme “sedeció”. Es volgué
olvidar i s’hi tirà terra a sobre.
Evidentment jo en parlo llargament dedicant-li tot un capítol en la
biografia del bisbe.
El primer qui va parlar de l’Abalot de Quintes, que jo tingui constància,
després de la publicació de la meva biografia de Climent fou
Josep Morán amb el títol “Canço de l’avalot
de les quintes (1773)” publicat en Barcelona Quaders d’Història,
7 (2002). El Dr. Morán, després de referir moltes obres que
inexplicablement no esmenten l’Abalot, diu que “hi ha un autor,
però, que ha tractat més a fons aquesta qüestió:
Francesc Tort i Mitjans”, puntualizant que “l’historiografia
recent tampoc no en té en compte aquest estudi de F. Tort, potser perquè
es tracta d’un personatge eclesiàstic”.
L’explicació del perquè els continguts de la meva obra
i de la vida de Josep Climent hagin pogut ser ignorats radica, més
aviat, en la rapidesa en que es fan ara les investigacions, la facilitat i
l’abundància de publicacions i, també, el no pertànyer
jo a cap grup, ni de Montserrat, ni de la Facultat de Teologia de Barcelona,
ni de l’Institut d’Estudis Catalans.
Ordre d’Allistament i Barcelona
El
17 de Març de 1773 es publicà “la real ordenanza adicional
a la de reemplazos de tres de Noviembre de 1770 por la cual se sirve declarar
S.M varias exenciones y casos para la más exacta ejecución del
alistamiento y sorteo guardando equidad”. Encara que devien sortejar-se
tan sols el nombre de places previstes per l’exèrcit en cada
lleva, no obstant l’ordre precisava que l’allistament debia ser
general:
“mando que el repartimiento del contingente para el reemplazo se haga
en cada provincia y pueblo según el número que se necesite”.
El clero i els nobles estaven exents.
L’ordre de la lleva caigué com un jerro d’aigua freda sobre
el comú de la societat catalana. Tal és la consternació
que provoca el coneixement de l’ordre que Josep Climent, bisbe identificat
amb el seu poble, amb capacitat idològica i caràcter, per disentir
a la nova ordenança, decideix parar la visita pastoral i retornar a
Barcelona. Efectivament trobant-se fent la visita pastoral a la parròquia
forànea de les inmediacions de Barceona, agrícola per més
senyes, de Sant Martí de Provençals, deté la visita pastoral
que en la seva cinquena etapa havia començat el 13 de Febrer.
Allistament i Abalot
Al
ser coneguda l’ordenança a principis d’Abril de 1773 la
consternació fou general en tot Catalunya. Molts joves, inclosos en
les edats pervistes per la lleva, es varen amagar e inclòs altres emigraren
a França. La mala fama que tenia la milicia entre els naturals de Catalunya,
el periode excesivament llarg del servei militar que trencaba projectes i
vides i la resitència, també, a una nova providència
unificadora en la línea del Decret de Nova Planta, s’ajuntaren
en contra de la providència. Barcelona va començar a viure amb
por, publicant-se bandos clandestins de resistència. Fou aquesta situació
explosiva que va obligar, com hem dit, al retorn de Climent.
La seva prudència i equitat no el podien deixar, ni el deixaren, al
marge de la situació. Intervení en un principi directament a
través de Col·legis i Gremis amb els qui hi tenia una relació
privilegiada a través de Bartomeu Amat, germà de Fèlix
Amat, que convivia amb ell a Palau. Però res va poguer torçar
la decisió tant del Compte de Ricla a Madrid com del capità
general de Catalunya.
Malgrat el context d’una prevista oposició frontal a les lleves,
després de motls dubtes i aplaçaments, finalment, es va decidir
procedir al allistament els dimarts dia 4 de Maig de 1773. Els joves en edat
d’entrar en caixa, acompanyats d’altres dels dos sexes als que
s’uniren parats i pobres armats amb pals i pedres sense cap arma de
foc ni blanca. Els regidors de l’Ajuntament, comisionats per realitzar
el sorteig davant de la reacció decidiren retirar-se i amagar-se. En
pocs moments un numerós grup de joves fent força per obrir les
portes de la ciutat tancades per evitar tant la sortida d’uns com la
entrada dels joves, també amotinats, a l’exterior del Portal
Nou, foren reprimits pels soldats de la guàrdia causant la mort inmediata
d’un jove, mentre tretze més moriren a consequència de
les ferides de bala i, d’altres, de menys gravetat, sobreviviurien.
L’Abalot
i Climent
Quan
la conmoció popular era major va sobrevenir una forta pluja primaveral
que obligà als amotinats a refugiar-se en els claustres dels convents
i en la catedral de Barcelona que, arrel de les últimes ordenances
sobre els llocs d’asil, sols ella a Barcelona, gaudia d’aquest
dret. A la catedral, malgrat l’oposició d’alguns canonges
i prohoms, els joves van aconseguir pujar a la torre i tocar a somatent. Aquest
toc, prohibit des de la Guerra de Succesió va fer que les botigues
tanquessin i també el possés el forrellac a les cases.
Havia arribat el moment decisiu, en certa manera el moment estelar de tota
la vida de Climent, no hi havia lloc per l’equilibri, havia d’implicar-se
i ho faria. Tant el capità general com tot tipus de persones eren conscients
de que o es parava el motí o es podria arribar a una sublevació
de gran escala. Una prova és que al 1774 els militars encarregaren
a l’enginyer Miquel Moreno “un proyecto de fortificar las mismas
Atarazanas, para liberarlas en un caso de golpe de mano”. (Muñoz
Corbalan, Juan Miguel. Las Atarazanas de Barcelona. Proyecto de restructuración
del sistema cuartelario urbano bajo el reinado de Carlos III. Departament
d'Història Moderna. Facultat de Geografia i Història. Universitat
de Barcelona, pp. 133-149) O.C. p. 137.
Col·legis, gremis, particulars, tot tipus de persones acudiren a Climent
conscients de que en aquelles circunstàncies tan sols ell podia fer
front amb garanties i salvar Barcelona, i Catalunya, d’una posible rebelió
a gran escala.
Motí i Climent
Climent, abans de baixar a la catedral per parlar amb els joves i disuadir-los
de continuar amb el motí, envià el seu home de confiança,
el vicari general –el valencià Fèlix Rico-, a la comandància
per enterar-se bé dels acords presos pels militars, presidits per O’Connor.
Els sentiments de Climent es trovaven en la major disjuntiva de la seva vida.
Per una banda devia, com ho reflexa també la “Cançó
de l’Abalot de les Quintes”, calmar els ànims sense posar
més llenya al foc, però això implicava recolzar-se en
el mateix Rei per apaivagar els joves.
Climent, amb l’informació que havia aconseguit a través
de Fèlix Rico presionat per tot arreu, baixa de palau disposat a realitzar
una de les majors gestes de llur vida. En el curt trajecte es aclamat amb
tot tipus d’expressions elogioses enre la que destaca la de “restaurador”.
Climent puja a la trona i començant amb una oració, com era
habitual, pronuncia el sermó més important i trascendental de
la seva vida. Desitjaria, diu, ser en aquells moments mereixedor del respecte
i de la veneració que altres bisbes tingueren dels seus feligresos
que varen aconseguir “amb poques paraules contenir als pobles més
conmoguts”. Sabedor de l’ilegalitat de tocar-se a somatent, es
mostra disconforme amb el fet que els joves continuessin amb tanta “confusió
en el temple”. Si no estàveu, els diu, d’acord amb la voluntat
del Rei, en comptes d’haver entrat al temple amotinats haurieu d’aver
implorat el “patrocini de Santa Eulàlia i la misericòrdia
de Déu que té en les seves mans el cor dels reis”.
En el context de lo que calia fer-se en circunstàncies tan extraordinàries
Climent, a la fi, sobre tot, de desviar l’atenció dels amotinats
sobre els mandos locals civils i militars, afirma que el sorteig de lleves
venia, en última instància, del Rei a qui, diu, es pota acudir
o representar “però sempre se l’ha d’obeir”.
La “Canço de l’Abalot” abans dita, publicada recentment
pel Dr. Josep Mora i que reflexa punt per punt el motí de Quintes diu
referent al bisbe Josep Climent:
Quan
lo señor bisbe veu
Cosa tant desbaratada,
Entontrar los miñons ba
I d’esta manera als parla:
“quès lo que voleu, fills meus?
Tracteu de asisegar-vos,
Que jo faré per ma part
Tot allò que m’acompaña”
“Nos volan quintar, señor
dient-ne quel rei ho mana;
si un tal ordre hi hagués
bé l’haurian publicada
Per tant no sosegarem
Fins ha tant que vustè vàgia
Al Palau del General
Y fer que quinta no mània”.
Vehent-ne lo bon pastor
Lo sentiment ab què estavan
Los añells de son remat,
Va allí hont se li demana,
Aplicar-ma sos oficis
Per la quitut lograr-na
Suplicant cesi la quinta
A los gefes ho demana.
Y no ignorant los gefes
L’important que a tots estava
Lograr-na la quitud
Ab medi l’han procurada.
Luego ab públic pregó
Suspèndrer quinta decrera
Sí,
efectivament, desde la trona s’inicià un inusual diàleg
entre Climent i els joves tal com relexa la canço. Després de
dir Climent als amotinats que es retiressin a les seves cases sense més
soroll aclarint que “si no us retireu, ara, ni jo m’atreviré
a intercedir per vosaltres, no podreu deixar d’ocasionar-vos una providència
rigorosa”. Després d’aquestes paraules esperà Climent
durant uns moments en sileci a veure quina era la recció del poble,
que continuà cridant tots alhora. Quan Climent aconseguí que
es fes de nou silenci digué que parlés un de sol. Un jove, en
nom de tots, demanà un bando firmat que decretés la suspendió
de les quintes i que a més, garantís que acabat l’abalot,
no es fessin averiguacions i es prenguessin represàlies. Demanant expresament
que Climent, en presona, fos el portaveu del poble davant les autoritats de
cara a aconseguir la confirmació escrita de les exigències populars.
“Però tots clamaven: Sr. Bisbe no volem quintes. Lo sr. Bisbe
per aquietar-los los digué que se soseguessin que ell aniria a suplicar
aquest gràcia al Capità General, com en efecte se aquietaren
y el Sr. bisbe seguit de centenars de fadrins anà a casa del Capità
General que era interino, lo Sr. O’Connor Phaly on trobà lo regent
Sugués, fiscals del Rei i oficials que estaven deliberant que es debia
practicar. Uns dien, eren estos oficials estrangers, que "se debía
salir mano armada con la tropa hacer fuego a quien no se retirarse y hacer
el alistamiento" peró los fiscals del Rei amb singuralitat Dn.
Manuel Sisternes, valencià, lo tinent sr. Pignatelli, català,
se oposaren a esta improdent violència i foren de parer que se suspenguessin
les quintes i se donés part a la Cort que en estos casos era la voluntat
del Rei. El Parer i dictàmen fou seguit”. (ABU, Lumen Domus Sta.
Cat. ff. 459-60) (nota 10 de la pàgina 350 del meu llibre)
Quan Climent fou enviat de bisbe de Barcelona, Manuel de Roda aconseguí
satisfer els desitjos de Climent de que fos enviat a la fiscalia de l’Audiència
de Barcelona el seu amic el valencià Manuel Sisternes. En aquest moment
li havia de ser sobremanera útil. Climent marxa en mig de les aclamacions
dels joves de la Catedral a reunir-se amb el capità general, el Marqués
de Rubí, Manuel Sisternes i altres.
Retornat Climent a la catedral acabà d’aserenar els ànims
dels joves i suggerí que es pasés per la ciutat asegurant als
botiguers i demés que ja podien obrir, sense por, les portes. Al migdia
del 4 d’Abril de 1773 Barcelona quedà sosegada, publicant-se
a les dues de la tarda el bando de la susprensió de les quintes: “A
les dos horas de la tarde del mateix dia se feu pregonar per tos els carres
ordre del capità feneral y acuerdo de susprendre-les i es pantaren
parpers a tots els cantons de suspensió de quintes perquè tots
s’aquitaren i se envià lo mateix ordre a tots els poblres de
Catalunya”. (Lumen Domus, nota 11, pag. 351)
D’aquesta manera, la intervenció de Climent no només va
ser decisiva, ajudat sobre tot de Manuel Sisternes, per aserenar en aquell
moment Barcelona, sinò també per tot Catalunya. Però
situtats en aquelles coordenades l’actitud de Climent fou realment agosarada.
Des del punt de vista militar i polític de l’Espanya del moment,
Climent va posar-se a favor del poble i pràcticament, en contra d’una
ordre general reial; es situà fora de lloc i prou s’ho apuntaren
els fiscals Campomanes i Moniño i el president del Consell Manuel Ventura
Figueroa. Al ajuntar-se després, la defensa de Climent de la diputació
de Col·legis i Gremis de Barcelona i dels quatre que en serien empresonats
alló seria última gúspira per encendre el foc inextingible
de la seva forçada dimisió que parlarem ara.
No sé si Catalunya, en general, va resultar informada de la decisió,
valentia i encert de Climent, però Barcelona sí. El dia següent
del motí i del vando suspenent cautelarment l’allistament, en
el matí del dia 5 d’Abril el palau episcopal resultà pacificament
ocupat per tot tipus de persones i corporacions en agraiment a Climent “per
haver preservat a la ciutat de les desgràcies que l’amenaçaven”.
El mateix Ajuntament de la ciutat no sols anà a agrair al bisbe les
seves gestions sinò que es recolzà en elles per fer arribar
a Carles III una representació firmada el mateix dia 4 solicitant que
no es procedís, de nou, a un allistament, posat que tots els entesos
sospitaven que es prendria després amb les reaccions del govern de
Madrid que donaria, encara, molt que sentir.
Ningú deixà de reconèixer l’influència decisiva
de Climent en evitar mals majors a Barcelona. El mateix nunci apostòlic
del Vaticà a Espanya, Hipólito Vicenti, informà llargament
del Motí i de l’accoó de Climent a la Santa Seu amb una
serie d’expressions elogioses al bisbe, tot concluint que gràcies
a ell “non ha avuto ulteriori consequenze”.
Motí – Conseqüències
La magnitud dels incidents del dimarts dia 4 de Maig va fer tèmer als barcelonincs reaccions d’alguna manera semblants a la Guerra de Successió. No sols l’Ajuntament sinò el mateix Climent posà en joc totes les seves influències a Madrid per apaivagar també allà els ànims dels polítics i dels militars. Desafinat els perills e interpretacions en que Climent seguiria incorrent, va intercedir en llarga carta al ministre de la guerra Compte de Ricla, el primer responsable. En la seva representació al secretari de la Guerra si per una banda diu que no pensa involucrar-se en asuntes polítics, per l’altra, tornant a incidir en pensaments seus, clericalistes i episcopalistes exposats en la seva pastoral famosa de 1769, justifica que de cap de les maneres pot deixar sols als seu feligresos. Escriu també el bisbe altres cartes als seus amic com Manuel de la Roda. També demana la mediació de l’Abbé Clément perquè no convenia a barceona que, desde fora, es facilités una reacció airada del govern.
Nova ordre d’allistament
Tal
com era previsible la reacció del Consell no fou la que s’hagués
volgut. En el mes de juny del mateix any 1773, Carles III va emetre una nova
reial cédula en la que si per una banda hi han expresions literàries
de què no es prenguèssin mesures en contra del passat Motí
ordena que es reemprengui el sorteig de quintes i s’assegurin fortificacions
convenients per evitar altercats com el del dia 4 de Maig. El mateix secretari
de la Guerra feu arribar a Barcelona, extraoficialment, que es complís
la llei de quintes encara que fos a través d’algun artifici que
a la llarga es concretaria en trocar el sorteig de forma convinguda.
A més de les dites reaccions, el Compte de Ricla ordenà a Climent
que fes fondre la campana del rellotge que es feu servir per tocar a somatent
“sin que pueda ahora ni en tiempo alguno ponerse otra”.
Diputació dels Colegis i Gremis
Els
problemes no havien pas acabat pel bisbe de Barcelona. Ell continuà
vigilant i disposat a intervenir en tot lo que la coniència del compliment
del seu deure li indiqués.
Pasant per alt altres circunstàncies al voltant de les actituts contràries
a l’allistament de part dels colegis de gremis, ens fixem per les implicacions
posteriores que afectaren a Climent, en el fet que el capità general
accedís a que la Diputació dels Col·legis i Gremis de
Barcelona es poguessin reunir sempre que fos necesari, encara que amb la presència
del batlle major Josep Moya. La Diputació començà a reunir-se
de seguida a partir del 6 de Maig de 1773. Mal aconsellada, deixà però
de seguida de convocar a llurs reunions el representant gobernatiu i, desconeixent
lleis contràries, en reunió del 11 de Maig va marcar contribucions
concretes a pagar per cada colegi i gremi, cosa que donà peu a divisions
al no poguer, o no volguer, tots pagar la contribució asignada.
Diputació
Climent
seguia tots els moviments de la Diputació per mitjà de Bartomeu
Amat, un dels diputats, germà de Fèlix Amat. Bartomeu Amat i
Francesc Generas foren els diputats encarregats de consersuar la contribució
que podrien donar a la Diputació tant el Cabildo com el bisbe. Climent
respongué, textualment, que “sempre i quant la Diputació
ho disposi está disposat a contribuir amb la gratificació correspontent
a les seves posibilitats”. L’ús del mot “gratificació”
en comptes de “contribució” no deixa de ser significatiu.
Climent, a més, davant de la negativa d’algun gremi a contribuir
en carta del 3 de Juliol de 1773 va notificar que els deutes correrien a conta
seva.
Diputació – Carta – Pressó
Ja
que, qui així ho desitgi, pot seguir l’evolució de la
Diputació en el meu llibre sobre Climent, a fi de no allargar-me massa
paso a resumir el procés fixant-nos en el punt en que quatre diputats
són posats a la pressó i confiscats tots els seus bens, etc.
Efectivament el ministeri de la Guerra, per mans del Compte de Ricla, realitza
una reorganització militar a Barcelona cambiant tots els mandos. Dels
amics de Climent, en relació a l’afer, queda només Manuel
Sisternes, fiscal, sobre el que Climent, al final, el 1775, demanaria a Roda
que s’el promocionés trainet-lo de Barcelona amb l’expressió
de que no quedés aquí “damnatus ad bestias”.
La Diputació de Gremis envia a Carles III una llarga representació
en mires a l’exempció total de quintes en el reemplaç
de 1774. L’escrit de la Diputació firmat per Francesc Generas,
Agustín Vidal, Marià Sentias i Pau Raspall, donà peu
a una equivocada interpretació de que Carles III havia decidit escoltar
a la Diputació. Havent.se implicat al militar Pignatelli, quin trasllat
a Madrid des de Barcelona obeí a la reestructuració militar
conseqüent al Motí, la diputació escrigué una carta
d’agraiment a Pignatelli soposant de que gràcies a els seus bons
oficis s’havia reconduit el problema segons la voluntat manifestada
per la Diputació. Al no ser cert el rumor arribat a Barcelona, Pignatelli,
temerós de resultar implicat, pasà la carta de la Diputació
al president del Consell Manuel Ventura Figueroa qui en correu extraordinari
ordenà a l’Audiència de Barcelona d’empresonar i
encausar als quatre diputats esmentats.
Climent defensa els Diputats
Climent,
malgrat alvirar evidentment que qualsevol defensa oficial dels quatre diputats
empresonats podria perjudicar-lo, una vegada comprobat que les seves varies
gestions secretes e indirectes no aconseguiren la alliberació, finalment
el 20 d’Agost de 1774 decideix dirigir-se, ni més ni menys, al
president del Consell de qui partí l’ordre de reclusió,
Manuel Ventura Figueroa.
El contingut de la llarga i compromesa carta de Climent tot i admentent diplomàticament
que la decisió d’enviar per part de la Diputació aquella
carta a Pignatelli, Marqués de Rubí, agraint gestions, pogués
considerar-se imprudent, defensa la total innocencia dels quatre diputats.
Primer denuncia als que des de Madrid els informaren equivacadament per dir,
seguidament, que ells són “en su clase los hombres más
honrados y más cristianos que tiene esta cuidad y que estuvieron tan
lejos de mezclarse en la conmoción del día 4 del año
pasado que, al contrario, fueron los que más contribuyeron a la quietud”.
La carta acaba suplicant “a V.S.I. se digne interceder con su Majestad,
como se lo suplico con el mayor respeto y eficacia, para librar a estas cuatro
familias de la miseria que padecen y de la total ruina que les amenaza”.
Motí – Diputació – Remoció
En
aquell context polític era previsible que el regalisme oficial i l’inèrcia
de la visió centralista de les coses, considerés l’intervenció
de Climent ofensiva a les regalies. La pràctica del momento, no solament
considerava que un bisbe no debia inmiscuir-se sinò que, en tot cas,
debia defensar el Consell, a la Justícia i al Rei i esperar, submís,
llurs decisions.
La carta de Climent a Figueroa fou, com ja diguerem, l’última
gota que feu vessar el bas. Efectivament Campomanes el 10 de Septembre de
1774 emiteix el seu dictàmen fiscal a l’expedient que s’habia
obert contra Climent. Campomanes censura l’actitud del bisbe de Barcelona
no sols per haver ajudat econòmicament a la Diputació –amb
500 lliures anuals com a mínim-, sinò per seguir ajudant econòmicament
les quatre famílies i sobre tot per atrevir-se a defensar la seva innocència
davant el Consell. Campomanes denuncia l’ajuda de Climent a les famílies
perquè, diu, que les lleis ja ho tenen previst “ni para usar
de la posible clemencia era necesaria su interposicón, ni conveniente,
antes debía dejar correr las cosas por sus trámites correspondientes”.
Remoció: carta i fanals
El
molt extens parer fiscal de Campomanes contra Climent, dirigit a provocar
decididament la remoció del bisbe de Barcelona, no sols l’acusa
d’haver colaborat amb els “siniestros fines” separatistes
de la Diputació sinò que arriba a sugerir que Climent fos cridat
a declarar a l’Audiència de Barcelona: “Que lo peor de
todo era, que de las juntas clandestinas celebradas por los 12 diputados intrusos
de gremios, constaba la dirección, consejo, protección y parte
activa que había tomado el Rdo. obispo de acuerdo con los propios diputados
para auxiliar sus siniestros fines y coligar en ellos al clero y comunidades
de Barcelona, abusando de su autoridad pastoral (...) lo cual aunque pareciese
inverosímil e increible constaba probado instrumentalmente ya oyéndose,
por sí mismo, el Rdo. Obispo, ya escribiéndoles por medio de
Dn. Fèlix Amat, su paje, hermano de Bartolomé Amat, uno de los
diputados gremiales de Barcelona”.
En el recull d’accions e intervencions de Climent, considerades políticament
incorrectes, Campomanes denuncia la connivència de Climent amb la postura
contrària de la Diputació, de 18 de Juliol de 1773 a l’ordre
del comandant general de que per la nit, els transeunts haguèssin d’anar
amb un fanal encés a les mans, “cosa tan justa el uso de dichos
faroles para que no se cometiesen delitos y hubiese orden y tranquilidad en
las calles, que no se alcanzaba cómo había podido apoyar Climent
semejante resistencia“.
Clericalisme de Climent
Era
doctrina compartida per molts bisbes i eclesiàsitcs afins al regalisme
oficial, que els bisbes, com abans insinuàvem, no debien utilizar mai
la seva primacia pastoral en contra del gobern. Francesc Armanyà i
Font, bisbe de Lugo i arquebisbe, després, de Tarragona ho solia dir
amb freqüència, però caldria haver vist lo que hagués
fet en les greus circunstàncies en que Climent es trobà a Barcelona.
Així doncs, es comprén el dictàmen: “que los fiscales
se admiraban de hallar instrumentalmente complicado al Rdo. obispo, en excesos
que eran tan impropios de su caràcter, de la gratitud que debía
conservar a V.M. por su elevación a la mitra y a las obligaciones de
su cargo pastoral, siendo más propio de su celo exhortar a sus feligreses
a la obediencia y respeto a las reales órdenes y de las que, en su
real nombre, publicaban los magistrados para conservar en tranquilidad y justicia
las gentes”
Si bé el parer fiscal no parla explicitament de la remoció de
Climent, el plà apareix implícit en l’expresió
“por ahora” quan es diu “previniéndole que, por ahora,
no se hacía mayor demostración contra su persona, en la inteligencia
de que se estaría a la mira para lo sucesivo”. Des d’aquest
moment es demana que S.M. obligui a Climent a prescindir de Fèlix Amat
“y que la Real Audiencia hiciera salir del Principado de Cataluña
a dicho Dn. Fèlix con prohibición de volver a él en tiempo
alguno bajo las penas más severas, pasándose aviso a la Cámara
para que no se le consultase en oficio ni beneficio”. Està clar,
però, que Manuel Sisternes a Barcelona i Manuel de la Roda a Madrid
pararien aquest i d’altres cops encara que ningú podria evitar
que l’evolció dels fets obligués a Climent a sortir, tristament,
de Barcelona.
Bisbe de Màlaga
Si bé Climent havia estat informat per diferents conductes sobre els rumors dels plans de treure’l de Barcelona, com l’informació secreta que li donà, en aquest sentit, el Cardenal Conte, ex-nunci a Portugal, al seu pas per Barcelona camí de Roma, no perdé mai l’esperança de convèncer al Rei de que no se’l remogués. Ni davant de l’informació de que havia estat promogut al bisbat de Málaga, notícia donada oficialment pel marqués de Llanos en carta de set de Febrer de 1775, en la seva resposta, de l’11 del mateix mes, Climent exposa la doctrina, del tall episcopalista, en contra del su trasllat a Màlaga. Després de dir que el seu trasllat a Màlaga no reportaria cap benefici a la diòcesi, continua: “Por otra parte juzgo ser muy puesto en razón que para las traslaciones solamente se atienda a la utilidad de una Iglesia en el caso de que no se cause perjuicio a la otra. Y por lo que concibo, a más de que sería inútil en Málaga, soy ahora en Barcelona menos inútil de lo que fuí al principio”. Després de dir que els canvis de bisbes de Barcelona, diòcesi considerada de trànsit, a altres seus considerades de terme, han causat greus prejudicis en lo temporal i espiritual, passa a resumir la seva trajectòria barcelonina en tots els camps tot dirigit a que Carles III el defensi, suplicant si “S.M. tiene a bien que acabe mis días en este destino, que me dió la providencia, como se lo ruego con la mayor humildad y con la esperanza de alcanzarlo de su notoria real justificación y clemencia”. Cal notar que, ni en aquest moment, Climent s’havé a utilitzar expresions regalistes que li hagueren facilitat quedar-se: “el destino que me dió la divina Providencia”, en comptes d’alagar al Rei amb la menció de que havia estat Carles III qui li havia proposat.
Divisió Màlaga i Barcelona
La
sort estava ja tirada. En aquelles circunstàncies es considerava prioritari
remoure de Barcelona el bisbe i tots els càrrecs polítics i
militars que d’alguna manera resularen, per activa o per pasiva, implicats
en els esdeveniments de l’Abalot de Quintes. Ja no hi havia posibilitat
pràctica de que es dongués marxa enrere. Davant de la proposta
de trasllat a Màlaga, Climent decideix, en carta del 15 de Febrer de
1775, dir que no volia anar a Màlafa, fosin quines fosin les conseqüències
de la seva renúncia i esperant, però, encara, que al final se’l
deixés a Barcelona. El Rei no acceptà la renúncia amb
l’explícita conseqüència de que deuria també
renunciar a la seu de Barcelona. Així ho comunicà el Consell
en carta de 4 de Març de 1775.
Climent donà, finalment, el 15 de Març de 1775, resposta de
que renunciava a les dues diòcesis en una agosarada representació
a Carles III en la que encara sembla que voldria portar al Rei al reconsiderar
l’afer. Ens allargaria molt llegir ara l`extens i profund escrit de
Climent peró per fer justícia a tan gran bisbe si que cal esplicar
algunes de les frases més importants i contundents. Després
de referir se a la seva carta a Ventura Figueroa en defensa dels quatre diputats
pressoners i de defensar la seva actitut propia de bon pastor, es lamenta
de que la resolució del Rei “que se ha conformado con el dictamen
de los que, se dice, juzgaron para la quietud de esta cuidad conviene removerme
de ella, suponiendo que he fomentado o soy capaz de fomentar sediciones. Sírvase
V.M. contemplar cuán acerbo será mi dolor, viéndome cruelmente
herido en lo más delicado y precioso de mi honor, mientras que se me
imputa ser un perturbador, debiendo ser, por mi oficio, el primer ministro
o, como se explican los Santos Padres, el príncipe de la paz en los
pueblos de mi obispado...”
La Remoció
“A
más haré constar con igual evidencia, que bien lejos de haber
fomentado la conmoción del día 4 de Mayo del 73, procuré,
y por una especial asistencia de Dios, logré sosegarla con mis exhortaciones,
ruegos y lágrimas, viéndose entonces los buenos efectos que
produce el amor recíproco entre los obispos y sus feligreses ... Y
no dudo que si hubiera llegado a los oídos de S.M. esta noticia se
hubiera dignado manifestar su real agrado ... Justificada así mi inocencia,
rogaré a V.M. se sirva de tomar aquella providencia que juzgue más
oportuna para desvanecer la más atroz calumnia y vindicar mi honor.
A la verdad no he oído que a algún obispo, contra su voluntad
se le haya transferido de una Iglesia a otra y menos por los sensibles motivos
que se dice haber tenido V.M. resolver mi traslado a Málaga, por cuya
circunstancia no sólo, o no tanto se dirige a darme el destino de Málaga,
como a separarme de Barcelona ... Así para cumplir la voluntad de Dios
y de V.M. humildemente le suplico me permia renunciar este obispado”.
Llegint entre línees és evident que Climent tot i admetent que
la cosa ja és feta i que no hi ha marxa enrere, envia la carta a Carles
III mitjançant el seu amic Manuel de Roda per si quedés alguna
possibilitat de que el Rei considerés el cas.
Efectivament els bons oficis de Roda permeten al Rei una providencia o circuit,
que de fet portaria al mateix lloc. Així, Carles III confià
la seva decisió última al seu confesor Eleta. Cal tenir en compte
que Roda, concluit del tot el negoci antijesuític veié debilitada
la seva influencia en el si del Govern. Així, Eleta, seguint el parer
del dictamen fiscal i del govern, informà al Rei que el seu parer era
que es permetés la renúncia de Climent de Málaga i Barcelona.
Remoció
La notícia final de que Climent havia d´abandonar Barcelona, sense cap recurs més, li dona el mateix Roda en carta del 5 d´Abril del 1775, que arriba a Barcelona el dimarts sant dia 11. La sort final conmogué profundament a Climent qui el dimecres sant dia 12 encara escrigué a Roda exposant idees i dubtes, que bullien en el seu pensament, com de quina manera informar a Barcelona i a França. Fins el divendres sant el bisbe no va confiar als seus inmediats colaboradors la resolució final, que ells ja havien adivinat pel seu semblant. Dissabte sant informa al Cabildo. La dimisió definitiva del bisbe de Barcelona fou coneguda ràpidament per tot Barcelona i diòcesis.
Barcelona davant la remoció
A
Barcelona, abans de que tot acabés, hi havia diferents opinions. Mentres
que uns creien que Climent se’n sortiria, els més entessos previeren
aquest final. Conegut el fet, el diumenge de Pasqua de Resurrecció,
dia 16 d’Abril, la catedral no pogué contenir la multitud de
fidels que hi acudiren. Quan Climent es disposà a impartir la benedicció
solemne, les llàgrimes i tristesa dels fidels el conmogueren tant que
quasi no pogué concluir el rite. Al retornar a palau no hi havia forma
d’avançar, tothom volia arribar a besar-li la mà, plorós.
De seguida es volgué convèncer que, per la seva salut, seria
millor, al menys, no sortir de palau. Tot era en va, al carrer no deixaven
d’agrupar-se gent, sobre tot els qui eren objecte de la seva beneficència.
Els pares de més de trescents infants als qui Climent pagava la llet,
els ancians i vídues a les que cada mes donava alguna llimosna, les
pobres noies a les que havia promés dot per contraure matrimoni o vestit
decent per entrar a servir, els malalts pobres... ploraven la desgràcia
de Barcelona que anava a perdre un bisbe així.
L’encara proper Abalot de Quintes i llurs conseqüències
i la reacció de la ciutat, sobre tot a nivell popular, tot incidí
a que s’observés amb lupa lo que passaba o podia arribar a passar
a Barcelona en relació al seu estimat bisbe.
Reacció de Barcelona
Com
sol esdevenir en fets semblants, Climent va tenir que portar quasi ell sol
la seva defensa, servint-se dels contats amics com Manuel de Roda o Manuel
Sisternes. Sembla que la vida de la diócesis seguia el seu curs ordinari
i que, pràcticament, cap estament del clero secular i regular intervení
directament ni a favor ni en contra de Climent fins quan tot estigué
ha decidit. Per aixó el mateix bisbe reconegué que s’havia
reaccionat tard. La personalitat i pensament de Climent en aquella societat
de Barcelona amb l’influència encara latent dels jesuites i les
divisions politiquees i religioses, explícites o implícites,
no sembla fossin un bon context per una defensa del prelat.
Quan ja tot estava decidit i la diòcesis resultà informada conençaren
a sortir de Barcelona correus dirigits al Consell i al Rei en defensa del
bisbe, encara que en termes políticament primmirats. La representació
més elogiosa fou la del Cabildo Catedral. Seguiren els rectors, religiosos...
Els Col·legis i Gremis ho hagueren fet, I de quina manera en favor
de Climent, però estaven fora de posible combat i tingueren que callar.
Els pobres sols tingueren veu per emocionar el bisbe.
Últims actes i providències
Climent
abans d’abandonar definitivament Barcelona en el temsps que li havia
donat el lent procés burocràtic, o formulació documental
de la renuncia i acceptació del Vaticà, continuà desevolupant
una activitat quasi frenética volguent concluir projectes de temps
preparats, com la benedicció del Cementiri de la Mar Bella, l’edicte
de la Constitució de les Quaranta Hores, consagració d’aras,
conferir ordres sagrades....
L’activitat febril que Climent va desenvolupar el mes de Maig i primers
dies de Juny, junt a les constants emocions que experimentava davant les manifestacions
d’afecte del poble, varen anar agreujant la seva salut.
Si en motiou de les emocions del dia 16 d’Abril del 1775, dia de pasqua,
els metges ja li recomanen que sortís de Barcelona i es retirés
a la casa de Sant Gervasi, cosa que va fer uns dies, finalment al concluir
la processó del Corpus el 15 de Juny, es va sentir indisposat sofrint
el dia seguient un atac de feridura o d’hemiplègia que en un
principi semblà que acabaria amb la seva vida. Sortosament, la medicació
forta a que fou sotmés tingué efecte i Climent va recuperar
els moviments i la facultat de parlar.
Retirada a Castelló
Si
bé Climent en un principi pensava retirar-se al convent carmelita del
Desert de les Palmes, proper a Castelló i, amb l’aprovació
dels religiosos, tot s’anava preparant perquè fos el seu retiro,
la feridura modificà aquest plà.
Optà Climent llavors per retirar-se a la seva casa paterna a Castelló
disposant ràpidament les millores que es consideraren oportunes.
Des de Caldes de Montbuí escrigué al seu amic Carles Marqués
perquè, d’acord amb l’Ajuntament, procurés les ampliacions
convenients i l’entrada d’aigua de l’acèquia major.
Marqués presentà a l’Ajuntament de Castelló el
memorial de peticions de Climent el 12 d’Agost de 1775 relatiu l’a
adquisició de terreny nou, construcció de casa, aigua...
Climent conservant, encara, el títol de bisbe de Barcelona, el dilluns
16 d’Octubre partí de Sant Just d’Esvern camí de
Castelló de la Plana, on arribà el dimecres dia 25 d’Octubre
després d’haver fet escala a Tarragona en quina catedral feia
nou anys que havia sigut consagrat bisbe de Barcelona. Fins el dimarts 7 de
Novembre Climent no deixà de ser, canònicament, bisbe de Barcelona.
Cal dir, finalment, que l’any 1775, en el que Climent mostrà
la seva talla excepcional, el temps llunar coincidí amb el d’aquest
any 2006, en què també com en l’any 1775, Pasqua ha caigut
el 16 d'Abril.
Francesc
Tort Mitjans
Castelló de la Plana
1-06-2006
www.santamariadelmartort.es
Tel i Fax: 933199303
TESTAMENT DE JOSEP CLIMENT AVINENT
23-01-2009
Introducció
L`il•lustre
professor e historiador Dr. Marc Adell em demanà, per la revista “Saó”
un article sobre el bisbe Josep Climent de qui, un servidor, n`escrigué
una biografia. M`ha semblat be fer-lo sobre el Testament del gran bisbe il•lustrat
de Castelló de la Plana.
Josep Climent i Avinent, bisbe titular de Barcelona del 21 de juliol de 1766
al 7 de novembre de 1775, feu Testament a Castelló de la Plana el 14
de desembre de 1776. Un any fou suficient per reprendre l‘alè
de la nova vida. Climent no moriria fins el 25 de novembre de 1781, als setanta
cinc anys de vida, cinc després del Testament i sis del seu retiro
a la sua casa paterna de Castelló de la Plana que deixaria per erigir-hi
la Casa d‘Orfes (1).
Cap.
I (Francesc Tort Mitjans)
I-Resum biogràfic previ
a)Dades biogràfiques que Climent ressalta.
-Va estudiar
en la Universitat de Valencia
-Va exercir dues vegades de Catedràtic de Filosofia a la Universitat
de Valencia.
-Mestre de Patges del arquebisbe de Valencia Mayoral.
-Rector de la parròquia de Sant Bartomeu durant set anys.
-Canonge Magistral de la Catedral de Valencia durant divuit anys.
-Va ser electe bisbe de Barcelona, hi va renunciar, i, finalment, va acceptar.
-Fou consagrat bisbe de Barcelona el 23 de novembre de 1766 a la catedral
de Tarragona.
-A partir del 25 d`octubre de 1775 comensa el seu retiro a Castelló
de la Plana.
-El set de novembre de 1775 deixa canònicament de ser bisbe titular
de Barcelona.
-El 28 de novembre de 1781 mora a Castelló de la Plana.
b) El Testament de Climent no parla dels affers de la seva trista, injusta, obligada dimissió al bisbat de Barcelona.
Cal notar
que Climent deixa clar, en el Testament, com hem vist, que enterat de que
havia sigut promogut a la seu de Barcelona, la primera reacció de Climent
fou renunciar-hi. Per diverses circumstancies, finalment, va acceptar. No
diu, però, res de les tristes circumstancies de la seva obligada, injusta,
dimissió tant de la seu de Màlaga, a la que es pretengué
traslladar-lo, com de la mateixa seu de Barcelona a la que el 1766 havia sigut
promogut. (2)
El Testament evidencia que ja ha superat els records tristos que arribaren
a afectar a la seva pròpia salut fins a sofrir, a Barcelona el 1775,
una hemiplegia. Amb la salut delicada a partir del dit atac, empren la nova
vida i dicta el seu Testament quines primeres paraules son : “En nombre
del Padre, y del Hijo, y del Espíritu Santo. Sépase por esta
pública Escritura que yo, Obispo que fui de Barcelona, y residente
en esta Villa, estando con pleno conocimiento y con salud, aunque quebrantada
por mi edad y mis accidentes”.
El Testament demostra que el màxim títol, que empra, es el d`haver sigut bisbe de Barcelona. Puntualitza, també, que ja es troba recuperat de l`atac de hemiplegia. Aquest fou el motiu que li feu canviar els seus plans de retirar-se al Desert de les Palmes a la sua casa de Castelló de la Plana.(3).
El Testament,
fet precisament a conseqüència de la seva delicada salut, i de
algun ensurt sofert a finals de 1776, demostra que Climent es troba, ja, totalment
dedicat, a la seva nova vida i als seus nous plans pastorals sobre tot en
el camp del ensenyament dels nens i nenes pobres de Castelló i Comarca.
Com hem dit, Climent no vol recordar les circumstancies gravíssimes
que forjaren la seva injusta dimissió del bisbat de Barcelona al que
hi estava entregat amb extraordinari zel i reconeixement popular. Sembla,
també evident, que no ho vol tampoc recordar els fets passats per no
condicionar negativament, d`alguna manera, el seu prestigi i la seva tasca
i reconeixement socials i cívics a la vila de Castelló i tampoc
per fer cap retret al Rei.
c) Climent fill únic com ho fou el seu pare, avi i besavi:
Crec que
te importància ressaltar el següent paràgraf textual del
Testament : “En atención que no tengo ni he tenido algún
hermano, y que mi Padre, Abuelo y Bisabuelo tampoco los tuvieron, a lo menos
que hayan dejado sucesión”.
El pare de Climent, Josep també com ell, va morir de paludisme al principi
de l‘embaràs de Teresa la sua esposa (4) Seria interessant conèixer
la causa de les mors del seu avi i besavi i de llurs edats. (Es podria investigar
en els llibres de Defunció en l‘Arxiu de Maria de Castelló,
en quines partides se solia deixar constància no sols de l‘edat,
estat, sinó també de l‘enfermetat causa de la mort.)
Cap.
II (Francesc Tort Mitjans)
II- Signes de la personalitat de Climent que es constaten en el seu Testament.
En el Testament hom hi pot trobar, a grans trets, no solament el resum biogràfic de Climent sinó també el seu pensament, la seva manera de ser, el seu natural, fora de tot condicionament polític o de circumstancia. Afloren sentiments de bondat, justícia, de respecte a les Institucions i els seus dirigents, visió de futur. Amor als familiars, al servei, a les ordres religioses i convents afins i, sobre tot, el seu agraïment a Castelló de la Plana.
a)-El testament es redactat segons pautes ordinaris amb les pinzellades personals que Climent vol ressaltar.
-Es confessa pecador i demana perdó a Déu:
“Y considerando que son innumerables los pecados, que he cometido y gravísimas las faltas, que he tenido en el cumplimiento de las obligaciones propias de los sagrados ministerios, a que se dignó elevarme su Majestad sin merecerlo, penetrado del mayor temor de la estrecha cuenta que debo dar a Dios y de la pena que por ellos merezco, me abrazo con la Cruz de Jesucristo, mi Divino Salvador y Redentor y puesta toda mi confianza en los méritos infinitos de su pasión y muerte, ruego humildemente a Dios en nombre de su Divino Hijo, que me haga la gracia de concederme una penitencia final y una muerte cristiana”
-Devocions personals de Climent :
“Y para conseguirlo recomiendo mi alma a la Santísima Virgen Maria Madre de mi Criador y Salvador Jesucristo, a mi Ángel de la Guarda, al Glorioso Patriarca San José, a Santo Tomás de Aquino y a Santa Teresa de Jesús... y les ruego que intercedan con Dios, para que por su infinita misericordia y bondad, se digne perdonar mis pecados y concederme la gloria eterna”
-Sobre la cerimònia del seu enterrament :
Climent diu “deseo y quiero” que el seu cos sigui enterrat a l`Església Parroquial de Castelló de la Plana en el lloc que decideixi el “Reverendo Clero”. Si be diu que desitjaria que el seu enterrament es fes sense cap solemnitat n`obstant “Ya que la Divina Providencia me elevó sin merecerlo a la Dignidad de Obispo, convengo que se haga según dispone el Ceremonial de Obispos”
(b)- El Patronal Reial. Monarquia i Religió
-Patronat Reial
No s‘ens
pot escapar, a partir de les expressions anteriors, que Climent agraeix al
Rei, i en principi no al Papa, els seus nomenaments ministerials, agrupant-los
tots. No tots evidentment li vingueren per mitjà del Rei, però
la seva visió monàrquica li fa dir textualment : “ A que
se dignó elevarme su Magestad sin merecerlo”. Climent en un medi
monàrquic vol ressaltar el fet de que fou S. M. el qui el va nomenar
tant bisbe de Barcelona com també canonge etc. No es descarta, tampoc,
que Climent, al mostrar-se clarament monàrquic, més regalista
que episcopalista i clericalista, com va ser moltes vegades titllat, sobre
tot, durant el seu episcopat, vulgui assegurar els seus plans sobre la creació
de l‘Escola d‘Orfes.
El profund coneixement de Climent de l‘evolució històrica
d´Espanya en relació amb l‘Església i llurs propietats,
aconsellaven, sens dubta, una plena adhesió reial en previsió
de les dificultats que Climent va preveure clarament podrien venir, com veurem,
en l`aprovació de la seva gran obra a Castelló de la Casa d`Orfes.
La desamortització dels bens de l‘Església feia anys que
s‘estava preparant, y ell ho sabia.
Reflexió
sobre els inconvenients de l‘abolició unilateral del Patronat
Reial.
Situats en la coordenades de Climent, l‘autoritat del Rei li ve de Déu.
Això explica la seva acció de gracies al Rei per els nomenaments.
Aquesta autoritat, en relació amb l‘Església, es troba
configurada en el Patronat Reial. El Patronal Reial, al meu entendre, fou
beneficiós a l‘Església en el seu conjunt. No sols això,
sinó que en el procés de la suposada llibertat o alliberació
de l`Església de l`autoritat civil o del Rei, respecta a les relacions
religioses amb els batejats, i amb els mateixos governants, eduint o afirmant
la primacia de l‘autoritat eclesial del Papa i bisbes, es pot trobar,
d‘alguna manera, la font de l‘anticlericalisme i la debilitació
pública i aïllament de l‘Església.
La teologia eclesial podia haver evolucionat de manera diferent sense arribar
al trencament canònic, unilateral, entre l‘Església i
el Estat. No n‘hi ha pro en marcar les diferencies entre l‘Estat
i l‘Església, o entre lo‘autoritat divina de l‘Església
i la de l‘Estat. Dins de la teologia dogmàtica catòlica,
es podia haver buscat i trobat un terme mig. Al marge de que en algun moment
històric l‘Estat necessita l‘Església, en general
i sempre l‘Església necessita la protecció o Patronat
de l‘autoritat civil.
De moment sembla que n‘hi ha prou amb la figura del Papa com a líder
religiós que es pot fer present física o a traves de les noves
tecnologies arreu. Devegades, però, al meu entendre, em sembla, que
l‘Església actual es pot comparar a un cos dèbil que li
funciona encara be el cor però que, el resta, quasi no.
A mi em sembla que si be el Concili Vaticà II fou brillant, el nou
Dret Canònic,(1983), redactat a partir del Concili sota el guiatge
singular de Joan Pau II, prèvia la consulta personal, e interessada,
de tots i cada un dels bisbes, em sembla que debilita l`acció evangelitzadora
i real de l`Església.
No seré jo qui no albiri motius e intencions bones en la formació i proclamació del nou Dret Canònic en aspectes i canons a que em refereixo. Permetim-se, però, recordar el principi basic de la moral pràctica : “Licet cum fine honesto bonam aut indiferentem causam ponere, cuius duplex sit eyus efectus, alter bonus et alter malus, dummodo bonus non sequantur mediante malus et absit causa proportionata gravis”. Crec que, al menys l`ultima part, “que el fi bo no vingui com a conseqüència del dolent” seria molt discutible. El nou Dret Canònic en vigor a fi de deixar als bisbes sense cap trava, esporga del organigrama canònic històric les primacies dels cabildos catedrals, dels jutges diocesans que de ser, abans, elegits “ad nutum episcopi” de forma vitalícia, ara ho son, com a màxim, durant cuatre anys a gust del bisbe, que els pot reelegir, o no, sense altra alternativa per part dels “jutges diocesans”que acceptar lo que se li doni.
L`abolició
pràctica i reglada dels Sínodes Diocesans, que organitzaven
de forma concreta i reglada la pastoral ordinària de les parròquies
etc, si per una banda es fa que no quedi ningú lligat a res, ni bisbes,
ni rectors, per l`altra marca un fàcil desordre
.També s`ha d`atribuir al nou Dret Canònic l`abolició
pràctica de les Juntes d`Obra, dels drets històrics de les confraries
sobre altars, caixetes, celebracions etc. La figura dels laics en l`Església
i dels drets dels eclesiàstics en l`organigrama general han sigut,
quasi, abolits sota el pretexta, potser, d`una reforma o purificació
que, en el fons, deixa als laics batejats, en la pràctica, sense institucions
que els permeti ser “figura” dins de l`Església, cosa ben
humana i, crec, ben encasaria .
En casos
concrets, sota la vigència del nou Dret Canònic (1983), un “simulacre”
de judici eclesiàstic, , sense garanties, (en el moment actual el mateix
bisbe pot actuar, en la pràctica, directament com a fiscal) pot primar
sobre sentencia contraria emesa per els Tribunals Civils, en general i normalment
amb infinites més garanties que els tribunals eclesiàstics.
El Patronat Reial, al que abans fèiem referència, i a qui es
podia acudir en contra de sentencies i actuacions d` organismes eclesials,
era també una garantia millor en defensa dels lacis i dels eclesiàstics.
No hem tocat el tema de l`elecció de nous bisbes. Si be es veritat
que la diplomàcia vaticana i el “modus operandi” dels nuncis
i nunciatures, que s`apoya en seculars experiències i bona gestió,
sembla que maldin per bones eleccions, no tot es tampoc tant clar .Crec que
el Nunci Mons. Lajos Kada i el seu successor Mons. Manuel Monteiro de Castro
han aconseguit sol.lucionar, amb l`intervenció directa del Cardenal
Re, els problemes de la millor manera. Mirant, però, ara, el tema sota
el prisma humà, hi han hagut problemes sorgits de desordres a partir
de l`influencia unilateral d`algun prelat, de poca categoria personal, que
s`ha deixat engatossar amb afabilitats aparents. Les ganes excessives d`arribar
a bisbe per parts d`alguns eclesiàstics, la porta falsa dels bisbes
auxiliars presentats per els bisbes titulars que després s`els hi haurà
de donar Seu, en alguns casos ben lluny per no destorbar..., poden considerar-se
com a escletxes per on quasi qualsevol ha pogut arribar a ser bisbe.
Tornant al tema del Patronat Reial i les seves actuacions eclesials, soc conscient que en el moment present existeix, crec, consens universal sobre la conveniència de la separació de l`Església, i qualsevol religió, de l`Estat. Una cosa es, situats en els principis del s. XXI, parlar, en general, del tema que tracto, i l`altra es considerar-lo situats o mirant els principis i mitjans del s. XIX. Una cosa es collir la fruita madura, i l`altra quant encara està verda. Una cosa es parlar de l`evolució forçada, del tema, i l`altra des de una evolució i no des de una revolució. Em sembla que encara ara, a Espanya, no s`ha madurat del tot en el tema o que el passat no s`ha convertit en pòsit històric sense inèrcies ni passions.
Cap. III (Francesc Tort Mitjans)
III- Nivell Econòmic de Climent:
Josep
Climent i Avinent gaudí, ja al néixer, de patrimoni bastant.
El seu nivell econòmic s‘evidencia alt, també, a partir
de les quantitats que deixa, unes puntuals, altres vitalícies, en el
Testament
Climent va heretar tots els bens o tot patrimoni per via paterna als que s`hi
sumaren els provinents de la sua mara Teresa Avinent. Va poguer, a més,
incrementar el seu patrimoni a partir, sobre tot, de la s canongia magistral
de Valencia i de la còngrua episcopal de Barcelona. També a
partir de la seva capacitat empresarial o econòmica al comprar, o fer
construir de planta, cases per llogar-les i aixì finançar les
obres socials que no va parar mai de fer enlloc.
a)-Deixes al seu servei domèstic
Durant
el seu retiro de Castelló de la Plana tingué al seu immediat
servei, a mes de dos capellans els doctors Carlos Marqués i Cristoval
Fabregat, al menys, a set persones qualificades, algunes ja el serviren a
Barcelona: Secretari particular, dues criades, un cuiner, un patge, un lacai
i un cotxer. Son els que entren el la distribució testamentaria.
En tindria, sens dubte, d‘altres com jardiner, cuidadors de l‘hort
etc. etc. Climent per raó de les seves propietats i rentes pogué
mantenir a Castelló el tren de vida que ja tenia quant canonge magistral
de Valencia i sobre tot com a bisbe de Barcelona.: Tal com digueren en la
conferencia pronunciada a Castelló, amb motiu del tercer centenari
del naixement de Climent, el tren de vida dels alts càrrecs eclesiàstics,
en el segle XVIII, no te res a veure amb l‘actual. Lo mateix val en
comparació amb quasi tots els aspectes de la vida eclesial, litúrgica,
canònica i pastoral de l‘Església.(5).
Deixa
a la seva criada Agueda Esteve cent lliures anuals vitalícies.
Al seu patge Dn. Narcís Chicola, “si se mantuviere en mi servicio”,
li deixa cinquanta lliures per una vegada.
Al seu cuiner Fy. Jaume Torner, religiós Dominic, vint lliures una
sola vegada.
A l‘altra “criada” “que me esté sirviendo al
tiempo de mi muerte”li deixa deu lliures.
Al seu lacai Josep Bermudez cent lliures per una vegada amb “las libreas
de invierno y verano”.
Al cotxer “que tenga al tiempo de mi muerte” “diez libras
de una vez y las libreas de invierno y de verano”.
A mes del set mentats Climent te al seu servei esporàdic, això
es que tenen també altres activitats, dos capellans els doctors Carlos
Marqués, beneficiat de la parròquia de Santa Maria de Castellò,
i Cristobal Fabregat.
b)-Llegats testementaris a favor de religiosos i convents de Castelló.
Valencia i Barcelona.
-Convents de Castelló de la Plana :
Dominics,
30 misses, 30 pesetes
Sant Agustí, “ “
Franciscans “ “
Capuchins “ “
Carmelites “ “ Desert de les Palmes.
Total 150 pesetes
Religioses de Santa Clara 5 lliures
“ Capuchines “
Total 10 lliurs una sola vegada.
En el dia del enterrament : “Es mi voluntad que se de una peseta de
limosna a cada uno de los pobres y de los estudiantes a quienes acostumbro
a dar limosna todas las semanas”
-Valencia :
Catedral de Valencia : un diari de misses a una peseta cada missa : “Se
celebre por todos sus residentes un diario de misas con la misma limosna de
peseta”
Per els sacerdots de la parròquia de San Bartolomé de Valencia
“de que tuve la honra de ser rector, otro diario de misas por sus residentes,
dándoles igual limosna”
-Barcelona:
Ratifica la donació de 2000 lliures catalanes “para socorro de
las pobres Beatas de Sto. Domingo” de Barcelona
Ratifica la donació de les cases, que va fer fabricar a Barcelona,
al Convent de Religioses Franciscanes de Sta. Isabel
c)- Llegats en relació a familiars, col.laboradors i amics
-Mara
Teresa Avinent.
Sigui per la causa que sigui, lo cert es que en el Testament no hi ha cap
deixa a favor de la branca paterna i sols de la materna. El Testament en les
disposicions finals al deixar-ho tot a la Casa d`Orfes deixa constància
de que no tenia cap familiar pròxim per la part del seu pare.
Climent va estimar molt a la sua mara Teresa Avinent. Des de la seva mort
s‘havien celebrat misses d‘aniversari tant a Castelló de
la Plana com a la parròquia de Sant Bartomeu de Valencia. Climent decideix
que es continuï “que en la Iglesia Parroquial de esta Villa, todos
los años, el dia de mi muerte o en la de mi Madre, se celebre un aniversario
general por mi alma y la de mis Padres y Parientes”. Lo mateix deixa
legat per Valencia.
-Cosins
Dn. Pedro Avinent,capità, li deixa : “doce cubiertos de plata
y la salvilla mediana que tengo, para que lo haya a su voluntad”
Josep Avinent “veintecinco libras anuas y después de su muerte
a su mujer Teresa Amposta mientras viva”
Dn. Joaquim Tosquella li deixa “la Salvilla más grande, que tengo
de plata, y media docena de cubiertos”
- Col•laboradors:
Climent fou un home cordial, familiar, interessat, proper a tots els seus
servidors. Al marge de les deixes econòmiques, de que en parlem després,
cal subratllar els sentiments de proximitat, de coneixement de les circumstancies
familiars etc.
Domènec Roig Climent puntualitza que la renta vitalícia que
li deixa, se li ha de pagar “por medios años anticipados y de
que pueda disponer al tiempo de su muerte de la renta de un año”.De
aquesta manera Climent vol assegurar que a Roig no li faltin mai mitjans per
viure sobre tot al final dels seus dies.
Agueda Esteve, la sua criada, li deixa la renta vitalicia “con las mismas
circunstancias del legado antecedente”, això es, que al morir
disposi de la renta de un any.
A partir de la biografia de Climent, en concret a Barcelona, coneixem com procurava tenir relació personal amb tots els seus col•laboradors, molts dels quals ja estaven amb ell a València com Domènec Roig, Joaquim Roig, Narcís Xicola etc. amb quina cura els elegia i s`hi relacionava. Àdhuc li agradava entrar a la cuina, parlar dels menús que es preparaven, sobre tot quant hi havia visites, com li agradava que la cuina prepares melmelades etc. (6)
Dn. Narciso
Chicola : el seu patge. Era l`home més pròxim y de confiança
de Climent desprès de Roig. Era persona erudita amb qui el bisbe hi
podia parlar. Interessat en tota la producció de Climent i en les seves
obres. Així, es mantingui o no al seu servei al morir Climent, li deixa
a més de lo economic “Todos los sermones latinos del Venerable
Fy. Luis de Granada, la Retórica Eclesiàstica del mismo, y todas
las obras y papeles mios, o que se hayan impreso de mi orden”
Josef Bermudes, el seu lacai, al marge de que, si continua en el seu servei,
li deixa “las libreas de invierno y de verano”. Al estar casat
Climent coneix perfectament la sua esposa Catalina i fills i es preocupa perla
seva educasió com un avi. Per això el testament aclara :”Y
si muriese antes de mi fallecimiento, dejo las mismas cien libras a su mujer
Catalina Bordó para que las emplee en la crianza de sus hijos”
-“Diferentes personas de mi cariño”:
“Dejo
y lego a diferentes personas de mi cariño algunos bienes muebles y
algunos de mis libros, que constaran por un papel que dejaré firmado,
encargado a Dn. Domingo Roig, que haga la distribución según
la nota que contenga dicho papel”.
Dn. Joaquim Roig, Dn. Antonio Soler, Dn. Felix Amat y Dn. Antonio Casadevall
“Que fueron mis capellanes. Residentes en la ciudad de Barcelona, cuatro
cajas de plata sobredoradas para que se distribuyan entre ellos”.
Dr. Carlos Marqués y Dr. Cristobal Fabregat : Els seus capellans una
roba de chocolata, (7), als dos i al primer, a mes, el seu relotge de “faldriquera”.
Cap.
IV (Francesc Tort Mitjans)
IV-L`educasió dels nens i nenes sobre tot pobres i la creació d`Escoles una constant de la pastoral de Josep Climent arreu :
Preocupació
pastoral de Climent en relació als nens i nenes pobres i als estudiats
sense mitjans es superlativa. L‘educació de les nenes i nens
pobres constituí la prioritat social i pastoral de Josep Climent durant
tota la seva vida.
La pastoral de Climent mira, principalment, a la infància i joventut
pobres. A ells i als estudiatns malalts hi destinarà bona part de les
seves accions apostóliques i de dels seus llegats testamentaris, seguint
lo que ja havia practicat en vida a Valencia, Barcelona i Castelló
(8) i (9)
Valencia, Barcelona, Castelló de la Plana .
a)-Valencia
:
Donacions de cases per el manteniment de les escoles que fundà a Valencia
:
“Ratifico la donación que hice ante el presente escribano, de
las casas que poseía en la ciudad de Valencia, para la dotación
de la escuela de Niños que mantenía tiempo ha en el colegio
de San Pedro Nolasco y de ala otra establecida en la parroquia de San Bartolomé”
b)-Barcelona :
“Así mismo ratifico la donación que hice, y declaré ante el mismo escribano en 12 de noviembre próximo pasado, de las casas fabricadas a mis costas en la ciudad de Barcelona al Convento de Religiosas Franciscas de Santa Isabel, como también la donación que he hecho de dos mil libras catalanas para socorro de las pobres Beatas de Sto. Domingo de dicha ciudad de Barcelona, queriendo, que por ningún pretexto se impugnen...”
c)- Castelló de la Plana :
Col•legi de Primeres Lletres de pa Plaça Pescadors :
“Es m i voluntad que al maestro de primeras letras, que en el día hay y al que le sucediere, en la plazuela de Pescadores de ala presente Villa, (que se ha fabricado a mis costas) se le de de mis bienes cien libras anuales de asistencia o salario”
Mestre de Llatí :
“A mas quiero y es mi voluntad que el principal maestro de Latinidad, que tiene esta Villa, y al que le sucediere, se le continúen y den de mis rentas las cien libras anuas, que actualmente le doy, por considerar corto el salario que la Villa le da”.
Mestre de Rudiments o Repetidor :
“A mas quiero que durante ala vida de Miguel Torres, Maestro de Rudimentos o Repetidor, que ha sido en dichas aulas, se le continúen, y den al que le sustituye en dicho Magisterio, las cincuenta libras anuas que actualmente le doy...”
Cap. V (Francesc Tort Mitjans)
¬V-EREU UNIVERSAL, EL NOU COLEGI D’ORFES DE CASTELLÓ I COMARCA. INSTITUCIO MIXTA, PER NENS I NENES ORFES POBRES.
a) Arguments
que dona Climent per la fundaciço de la Casa d`Orfes. :
“Finalmente : En atención que no tengo, ni he tenido algún
hermano, y que mi padre, abuelo y bisabuelo tampoco los tuvieron, a lo menos
que hayan dejado sucesión y por consiguiente no tengo parientes en
grado conocido de parte de mi padre y respeto de que he dado a mis más
próximos parientes de parte de madre el importe de su dote y considerando
que son muchas las niñas y niños de esta Villa, que, muriendo
sus padres, se hallan desamparados y muy expuestos a perderse: Dejo y nombro
en lo restante de mis bienes, derechos y acciones por Heredero Universal al
Colegio o Casa, que, a imitación de la de San Vicente de Valencia,
quiero que se funde en la casa propia en que habito y que se gobierne por
las reglas y constituciones que yo diere”
b) Creació
de la Junta Administrativa de la Casa d`Orfes.-
Climent ja en el mateix testament anomena la Junta que cuidarà en el
futur de l‘erecció de la dita Escola que estarà composta
de set persones de confiança :
Vicari Perpetu o Rector de Santa Maria de Castelló de la Plana.
Dn. Lluis Mas i Llorens, prevere i beneficiat de Sta. Maria.
Dr. Carlos Marqués, prevere i beneficiat de Santa Maria .
Un regidor de la Vila (Siendo mi voluntad que lo sea mientras viva mi primo
Dn. Joaquin Tosquella.
A Dn. Francisco Giner i Feliu
A Juan Bautista Breva “Labrador”
Josep Gomez, “Maestro Saguero”.
Climent aclara que la seva voluntat es que “en faltando algunos de los
cinco ultimamente expresados. Nombraran el Vicario Perpetuo, y los cuatro
restantdes, un otro, que ocupes u lugar, y sea de la clase u oficio del que
falleció, con la adevertencia de que en lugar de Caballero puedan nombrar
algun ciudadano y en lugar de Soguero a cualquier otro menestral, observanco
en el nombramiento de la persona la mejor armonia, sin que jamás se
verifique pleito o questión alguna : Y para evitarle es mi voluntad
que el Vicario Perpétuo, o el Ecónomo, tenga voto decisivo”
S‘evidencia clarament l‘experiència de govern i respecta
de Climent als estaments de la societat de Castelló.
Cosins,el
capità Pere Avinent i Dn. Joaquim Tosquella, nomenats marmessors.
Domènec Roig, que ja el servia a València, va amb ell a Barcelona
de canceller-secretari i es mantent de secretari a Castelló fins la
mort del prelat. En el testament li senyala “doscientas libras moneda
de este reino de renta”, vitalicia, pagades “por medios años
anticipados”. 200 lliures anuals era una congrua important. Es també
nomenat marmessor. (10).
Dn. Joaquim Segarra, canonge de Valencia a qui Climent confià, abans
i després, les seves fundacions y interessos de Valencia . Es nomenat,
també, marmessor.(11)
c)Director del Col.egi d`Orfes instituït per nens i nenes.
Climent per assegurar el bon funcionament- de la seva nova fundació i creació de la Casa d`Orfes, mira com funciona el Col•legi de Sant Vicenç de Valencia, que ell coneix be: “Es mi voluntad que Dr. Carlos Marqués, y el eclesiástico, que le sucediere, viva en los cuartos bajos de mi casa para que pueda estar a-vista del cuidado de los niños y niñas, practicar lo que el clavario del Colegio de Sn. Vicente de Valencia, y según lo que se prevendrá en las constituciones. Y respecto de que dicho Dr. Marqués, como sus sucesores, han de poner el mayor trabajo en su empleo, quiero que se les de cincuenta libras anuas desde el día de mi muerte”
d) Confia i demana l`auxili del Patronat Reial sobre la nova fundació
:
Climent es conscient de que crea una Casa d`Orfes en benefici de laics però per iniciativa i amb bens eclesiàstics. Coneix que les circumstancies de temps i d`espai de la nova fundació eclesiàstica, a mantenir-se amb bens civils o “de realengo”, etc. etc., en moment en que s`està lentament coent el control i limitació dels bens i estaments de l`Església poden condicionar el seu èxit per això espera aconseguir del Rei el suport que necessita la nova fundació. Climent es refereix principalment als furs del reina de Valencia, encara que en el context de lo dit anteriorment. Vegem com textualment el Bisbe ho argumenta en el Testament :
“Y Prevengo, que si dicha disposición y fundación de dicha Casa le obstaren (lo que no me persuado), los fueros que prohíben en este Reino, a los Lugares Pios, Eclesiásticos o Religiosos adquirir bienes de realengo, encargo a los dichos Administradores que, si yo no me hubiese informado, y en caso necesario acudido a la Real Piedad, exponiendo la utilidad de esta fundación a favor del estado, por ser una juventud desvalida, de la cual se pierden muchos por falta de semejantes establecimientos hechos a favor de Legos, y suplicando, se digne declarar, que a dicha fundación no le obstan los referidos fueros; si que la expresada Casa puede adquirir bienes, bien que sujetos a las cargas reales y vecinales; y de que en caso de no estimarse así, se digne conceder la condonación de los bienes, que dicha Casa haya menester para su subsistencia, acudan, en tal caso dichos Administradores a la Real Piedad con dicha súplica”
e) Què fer en el pitjor dels casos a favor dels nens i nenes pobres orfes: Subastar els seus bens per pagar els seus legats i el resta deixar-los, a semblança d`una fundació, a la Parròquia de Castelló per distribuir-los en fins similars als que pretén la Casa d`Orfes quin establiment quedaria revocat.
Climent en cas de que, sobre tot a causa de que algú volgués aplicar a la fundació de forma restrictiva els furs del Reina de Valencia, o una vegada en funcionament es declarés il•legal, decreta una sèrie de providències. Climent demostra absolutament que per sobre de tot ell pretén aconseguir en qualsevol hipótesi els mateixos fins : Donar als nens i nenes orfes pobres una bona educació i un bon ofici que els permeti una vida social i familiar digne. Les seves mateixes expressions testamentaries son tant clares i contundents que no podem pas deixar de transcriure-les literalment:
“Sin caso fuere, que alguno a título de la prohibición de los referidos fueros, quisiera impugnar mi disposición, es mi voluntad, que dichos administradores vendan mis bienes dentro del año en pública subasta, o como tuvieran por conveniente, con el cargo de pagar anualmente dichos legados y mandas perpetuas y lo restante de su precio se deposite en el Archivo de la Parroquial de esta Iglesia y se distribuya en colocar huérfanos y huérfanas de dicha calidad en casas industriosas, que les enseñen la doctrina cristiana y trabajar, dando a quien se encargue los alimentos hasta la edad, que les parezca, y así propio en dar a los educados y educadas en dicha forma, la cantidad que parezca, cuando se casen y en cualquier otro fin util para la educación de Niños y Niñas pobres huérfanos; destinando también al Hospital de Pobres enfermos de esta Villa la cantidad que les parezca, quedando revocado el establecimiento del Colegio o Casa”
f) Constitucions
:
Climent pensa en tenir temps per escriure les Constitucions que regularen
la fundació de la Casa d`Orfes. En cas de que ell morís sense
haver-les pogut donar deixa als nomenats “mis testamentarios Directores”
que les escriguin i les faixin observar.
g)Creació d`una Biblioteca Publica :
Una de les notes del prelat il•lustrat (12), fou crear a Barcelona per mitjà de Felix Amat la primera Biblioteca Pública al Seminari. També a Castelló de la Plana Climent decreta erigir en les habitacions baixes de la seva casa paterna junt a la fundació principal una Biblioteca Pública formada de llibres que siguin útils per la joventut de la Vila de la que cuidarà el director de la Casa d`Orfes. Ningú millor que el text del mateix Climent per fer-hi reflexió :
“Y siendo mi voluntad, que se establezca, o forme una librería pública en la habitación del mismo Clavario, que lo será el eclesiástico que resida en la casa, quiero que se escojan, si yo no los hubiera escogido, y se coloquen en dicha librería aquellos libros que, a juicio de mis testamentarios se reputasen útiles para la instrucción cristiana y racional de los vecinos de esta Villa, comprando, a más de los que tengo, del producto de los que habrán de venderse, aquellos que se discurran a propósito de dicho fin”
h) Què va passar després de la mort de Climent
En compliment de les previsions e indicacions puntuals del bisbe Climent sobre com la Junta de la Casa d`Orfes havia de anar vencent els obstacles previstos, arribà, finalment l`aprovació reial del projecte. Quant el i790 el Dr. Segarra va, finalment, sol•licitar a Carles IV l`aprovació oficial de les Constitucions i Col•legi, aquest acollia, ja, trenta tres nens i quinze nenes. Fins el tres d`abril de 1794 el Col•legi d`Orfes no va aconseguir el decret d`aprovació reial. La Desamortització de 1835 deixaria, però, a l`Institució a la misèria (13).
i)La Desamortització
El fet de com i de quina manera es procedí a realitzar la Desamortització dita de Mendizabal dona per moltes reflexions. Feia quasi un segle que el Consell de la Cambra de Madrit havia anat conformant un detallat expedient, estudi i compta de totes les propietats de l`Església Catòlica : Bisbats, cabildos catedrals, col•legiates, parròquies, ordres religioses, monestirs etc.etc .Potser si que era just i àdhuc convenient alguna mesura sobre els bens en mans mortes. S`evidencia que l`intel•ligència humana hi ha moments en que sembla que pot primfilar els temes, però son els més pocs. Segurament que molts dels que anys enrere havien anat preparant l`expedient sobre els bens de l`Església a pocs s`els hi hagués acudit realitzar la Desamortització de la forma que es va fer, de la forma més perversa en si mateixa que era ,quasi, possible. Els bens de l`Església, expropiats, per estar en les dites “mans mortes”, pesaren, quasi en bloc, als nobles i naixent burgesia etc. etc. Quedaren la majoria dels terrenys ermots, pobles sencers a la misèria etc. etc. Es varen destruir de soca i arrel multitud de monuments romànics, gòtics etc. del més alt valor, com es ara, centrant-nos a Barcelona, el Convent de Santa Caterina, la parròquia de Sant Jaume etc. etc.. Barcelona, sense aquella classe de Desamortització fàtua, seria ara la ciutat més monumental d`Espanya. Podien expropiar-se els dits i altres monuments, destinar-se a us públic, certament, però no enderrocar-los .Barcelona, a mitjans del segle XIX, podia perfectament expandir-se quasi per tot arreu.
VI Notes
(Francesc Tort Mitjans)
(l)-Josep
Climent signà el seu testament a Castelló de la Plana el 14
de desembre de 1776. Es trova fidelment ressenyat en el “Libro de Juntas
que se celebran por los Administradores de la Casa Colegio de Niños
y Niñas Huerfanos, establecida en esta Villa de Castellón de
la Plana por el Ilmo. Señor Dn. Josep Climent, Obispo que fué
de Barcelona”. Cf. Arxiu de la Parròquia de Santa Maria de Castelló,
Libro de Juntas, ff. 1-58. Cf. etiam Tort Mitjans, Francesc, El Obispo de
Barcelona Josep Climent i Avinent (1706-1781). Contribución a la Historia
de la Teologia Pastoral Tarraconernse en el siglo XIII, Editorial Balmes,
1978, pp.387-90
(2)-Cf. Tort Mitjans, Francesc, El Obispo de Barcelona Josep Climent i Avinent
(1706-1781), pp. 341-399.
(3)- Cf. Tort, El Obispo de Barcelona, 382
(4)-O.c. p. 4.
(5)- Cf. www.santamariadelmartort.es).
(6)- Cf. Tort, El Obispo de Barcelona Josep Climent, pp. 91-97
(7)- Sobre la relació de Climent amb la chocolata i la seva valoració
Cf. O.c. pp. 291-294ss., 300 ss. 323.
(8) “Nota verdaderamente distintiva del carisma pastoral de Climent
fue su honda preocupación por la cristiana y racional educación
de los niños y niñas...”. Cf. Tort, El Obispo de Barcelona.
p. 80.
(9)-Tanto
en su población natal como en Valencia y en Barcelona Climent fundó
escuelas primarias gratuitas... “Ante el triste espectáculo que
ofrecia a su llegada la ciudad Condal por el elevado número de niños
y niñas pobres que crecían, vivían y morían en
la más deplorable ignorancia ... así como de los conocimientos
primarios y rudimentos del saber, fundó las ya conocidas diez escuelas
gratuitas”. Cf. O.c., p. 261.
(10)- Cf. O.c. p. 432.
(11)-Cf. o.c. p. 433.
(12) No crec que en les pròpies coordenades de Josep Climent es pugui
trobar un rector, un canonge o un bisbe, un eclesiàstic, al que més
justament se li pugui atribuir l`adjectiu ben qualificatiu d`”il•lustrat.
Es tingui en compte qualsevol aspecte de la sua vida i costums i relacions
s`evidencien signes d`home clarament il•lustrat. Cf. O.c. pp. 93-94,
99-100, 129, 176, 194, 261 ss.
(13)- Cf. Tort, o.c., p. 399.
.
Comunicacions
del Dr. Marc Antoni Adell a l'Aula Magna de la Universitat de València
el 19 d'Octubre del 2006
PATRIOTISME DE CLIMENT (*)
“Quizá dirá V.I. que mi patriotismo es griego, romano o inglés, más yo entiendo que también es cristiano, pues Cristo Sr. Ntro. amó con la mayor ternura y con un amor de preferencia a su patria y Sto. Tomás enseña que debemos preferir su bien, al que podemos hacer en otra parte...” (Climent a R. Magi. TORT, 25).
Són nombroses les ocasions en què es desvetlla el sentiment
de Climent envers els seus orígens i el seu “país”.
I encara que no el podríem arribar a titllar de “nacionalista”,
sí que hem detectat un grau de consciència més que notable
de pertinència al seu poble i a la seua gent. El seu és un sentiment,
però, que presenta, com a mínim, tres nivells:
1. El nivell local: òbviament a Castelló, lloc del seu naixement,
se l’epigrafia sovint com la “seua pàtria”, però
també a la ciutat de València. En predicar el sermó de
la festivitat de Sant Vicent a València, diu: “...Dios le dejó
y la Iglesia canonizándole, le propuso para que sirva de exemplo —Sant
Vicent— y de patrocinio al mundo, y principalmente à su patria...”
I ara s’implica ell mateix: “Descubro yo el grande amor que la
tengo. No puedo ocultarlo; y concibo que nadie pueda culpar que yo ame à
mi patria...” I encara argumenta: “Porque assi como dice el Santo
Doctor, despues de Dios à nadie debemos tanto como a los padres, de
quienes hemos nacido y à la patria en que nos hemos criado...”
Aquesta expressió la reitera Climent, en carta a Pérez Bayer,
arran del seu nomenament com a bisbe de Barcelona, quan li diu: “Los
mismos que me desacreditaron para que S.M. no me nombrara Obispo, sienten
que no haya aceptado el Obispado. Querían dos cosas: desairarme y vencerme,
dominando a nuestra patria...” I a Roda: “... que V.I. conozca
que no es el amor del descanso y la comodidad propia, ni el amor sensual,
digámoslo así, de mi patria, el que me mueve a suplicar al Rey
Ntro. Sr. que tenga a bien permitirme que no admita el obispado de Barcelona...”
(Climent a Manuel de Roda. TORT: Ib., 24.) Més tard, des de Barcelona,
gestiona el nomenament de mestre de Gramàtica per a les Aules, s’adreça
a l’ajuntament de la Vila en els termes següents: “...Y assegurando
de nuevo á V.S. que nada mas deseo, que el bien de mi Patria, me ofrezco
á servir á V.S. en quanto sea de su agrado..”(Carta al
Muy Il. Correg. Y Ayuntamiento de la Villa de Castellon de la Plana. A.M.C.:
Papers de Climent).Ja dimitit de Barcelona i en negar-se a anar a Màlaga,
llegim: “...admitidas las renuncias se retiró a su Patria con
quatro mil escudos para alimentos anuales y entró en ella el día
25 de octubre con buelo de campanas”. Llibre verd, A.M.C., 203). I a
l’edició del sermó que predicà Martín i
Picó, podem llegir: “Oración en las aulas de Gramática
que edificó a sus expensas el Ilmo. Sr. Obispo D. Joseph Climent, en
la Villa de Castellón, su patria... (València, 1792. Imp. Monfort,
78. A.M.C.). Finalment a la llegenda que figurava a la façana de la
Casa dels Òrfens es podia llegir: Finalment, a la façana de
l’edifici de la Casa dels Òrfens, hi figurava la següent
llegenda:
“O tú, seas vecino o extrangero
sabrás, al contemplar este edificio,
que es por gracia del rey Carlos Tercero,
de huérfana niñez, Real Hospicio.
Erigióle Climent, gloria del Clero,
de Vicente Ferrer baxo el auspicio,
añadiendo à su patria, con tal hecho,
después de grande honor igual provecho”.
2. El nivell territorial: quan escriu a Roda, justificant la seua renúncia al bisbat de Barcelona, argumenta: “...No conviene a esta Ciudad y Reino, porque siendo grande la carestía de hombres que tengan un justo amor a su Patria y celo del bien público, debo a Dios esta gracia...” (Climent a Roda, 22-III-1766. Citat per TORT, 15). Abans ja s’hi havia referit en el sermó de Sant Vicent, esmentat: “...Si tuviera la sabiduria que Flavio Josepho, gustoso la empleara en la defensa ò apologìa de mi patria...”, en referència a “esta Ciudad y Reyno”. I, en arribar a Barcelona, demana ser considerat català i sovint mostra respecte i afecte pel Principat en el seu conjunt, com ho feia, també, pel regne de València. Ara, en defensar la creació d’hospicis arreu del territori, afirma: “...los mismos pobres estarán mas gustosos en su patria ò cerca de ella y de sus parientes...” (Noticias..., 7)
3. El
nivell federal: no és infreqüent la referència de Climent
a l’antiga corona d’Aragó. Al mateix sermó de Sant
Vicent en fa esment explícit de “la corona de Aragon”,
amb ocasió de la intervenció de Sant Vicent Ferrer en Casp,
arran de “...la muerte del rey Don Martín...” Ja a Barcelona,
se sentia identificat amb el patriotisme dels catalans, com sabem i, al respecte,
Llidó explica com Climent defensava que “...la Junta de Barcelona
la dirijan políticos de la Corona de Aragón; concretamente pide
a Roda que nombre al castellonense Sisternes y cese al castellano Rodríguez...”
I és que, en paraules del propi Climent a Roda, el tal Rodríguez
“...es enemigo no solo de los catalanes, sino de los Reynos de la Corona
de Aragón...de suerte que, corriendo por su mano los expedientes de
nuestra Patria, tendran mal éxito...” (LLIDÓ, 387). I
encara se sincera més Climent amb Roda, quan s’exclama “...si
no se huviera trocado la suerte...a los Reynos de la Corona de Aragón...”
(Ib.) Aquesta expressió, òbviament, és una mostra del
coratge de Climent que, tot i el respecte degut l’estatu quo de la monarquia
espanyola, no pot amagar el seu austracisme de nissaga.
El mateix Llidó, citant Mestre, fa referència a la pertinença
de Climent als cercles de Pérez Bayer i Roda “...cabezas del
Partido Aragonés, rivales políticos del centralista Campomanes...”
(Ib.) Climent considerava el fiscal “...enemigo del Sr. Roda y de todos
sus amigos...” i Andrea Smidt, en la cita que fa de la carta de Climent
a Clément, aporta que “...su prepotencia —la de Campomanes—
no ha hallado en mí, aquella subordinación o condescendencia
que en los demás obispos...” I afegeix aquella autora “Con
las continuas tensiones entre Cataluña y Castilla, como naciones diferentes
bajo un mismo —aunque castellano— monarca, la gran influencia
de Climent en Barcelona y el apoyo a la causa de su rebaño —notorio
en la petición al rey, después del amotinamiento— podían
ser percibidos como una barrera y una amenaza potencial...para el gobierno...”
(SMIDT, 2002, 107)
I si tot això no fora prou, l’acusació de “separatista”
que fa Campomanes a Climent (Campomanes al Consejo. Madrid, 10-IX-1774. Archivo
Histórico Nacional.) seria suficient per valorar si no el seu “nacionalisme”,
sí el seu “patriotisme”, prou superior a la mitjana del
seus contemporanis il·lustrats.
Resum:
En el
context general de les personalitats il·lustrades del moment –proclius
al cosmopolitisme i addictes acrítics a la monarquia borbònica-
destaca la singularitat de Climent, antiregalista, vinclat a les seues arrels
i europeista alhora. Les reiterades referències a la seua “pàtria”
–Castelló, València- cobraven dimensió territorial
–regne de València, Catalunya- i fins i tot política,
en hipotetitzar que el destí d’aquests “regnes” –la
Corona d’Aragó- podria haver estat un altre, si el decurs de
la guerra de Successió haguera estat diferent. A més de mostrar-se
clarament partidari –i manifestar-ho de forma compromesa i directa-
que els càrrecs de responsabilitat i de govern d’aquells territoris
nostres, no podien deixar-se en mans alienes, sinó que calia atorgar-los
a funcionaris competents i del país: cas del castellà Rodríguez
pel qui demanava el cessament i del castellonenc Sisternes, per al que demanava
el nomenament per a la Junta de Barcelona.
En fi que si no “nacionalista”, sí que li escau a Climent,
si més no, el qualificatiu de “patriota”.
.....................
(*) Dr. Marc Antoni Adell. Universitat de València (marc.adellauv.es)
CLIMENT, VISITADOR D’ESCOLES
“...ab vista de la incomoditat ab que estaven en lo estudi, tractà
S.I. ab lo Ajuntament y principals feligresos, lo modo ab que podria comprondes;
y havent judicat que la composició costaria 75 lliuras catalanas, las
doná S.I. de limosna...”( A.D.B. Visit. past. Sant Celoni: 1771-74,
fol. 65. Citat per TORT: El obispo de barcelona..., 262)
Amb seguretat, Climent, visitaria en alguna ocasió les escoles que
havia fundat a València i a Castelló. A Barcelona, però,
la presència de Climent a les “escoles de minyons” fou
un fet habitual i formava part del programa de les seues visites pastorals.
Visites que advertia -a l’edicte que les precedia-: “No us aparega,
donchs...amats germans meus, que nostra visita ha de ser una ocupació
de ceremonia y estèril...” (Edictos para la publicacion de la
Visita de sus Iglesias Parroquiales. Barcelona, B. Pla. A.M.C.: Papers de
Climent). I de les referències que ens han arribat, es dedueix que
Climent era home observador, rigorós i pràctic, en la visita
d’escoles: s’assegurava de la idoneïtat dels mestres -“Judicam,
així mateix, ser molt convenient asegurarse de que’ls mestres
de minyons, tenen los bons costums y la suficiencia que’s requereix...”
(Edicte..., 3. A.M.C.: Papers de Climent). Es detenia en comprovar la metodologia
utilitzada i, amb freqüència, els hi oferia consells i maneres
de fer a la classe, com al mestre Pau Romà de Sant Cugat del Vallés:
“Li donà algunes advertencias sobre los llibres quels deu fer
passar als miñons y los que no deu permetre quels llegescan, lo modo
de corregirlos y lo millor método de enseñarlos...” (A.D.B.:
Visit. pastoral, fol. 257 bis. Anys 1771-74. Citat per TORT: Ib., 261). Examinava
els escolars, comprovant el seu nivell: “En el Prat, el maestro llevó
a los niños a la rectoría, para que Climent los viera, hablara
con ellos y los examinara en la doctrina cristiana y aprovechamiento en las
primeras letras...” (A.D.B. Visit. past., 1771-74, fol.7. Citat per
TORT: Ib., 208). I els estimulava amb paraules amables i encoratjadores i
petits obsequis, que solien consistir en llibres de lectura: “...los
anà distribuint cartillas o llibrets de sentencias tretas de la Sagrada
Escritura, segons adelantaments...” (A.D.B. Inst. y fundaciones, 1765-74,
fol. 349-350. Citat per TORT: Ib., 262). I tot això per la seua preocupació
pel sentit últim de l’educació: “...Perque si bé
debem examinar estas cosas y altres de la mateixa naturalesa, lo fi principal...ha
de ser la reforma de costums...” i que els infants “...sian racionals
y virtuosos...”
No descurà Climent, però, els aspectes més materials
de l’ensenyança i, en concret, l’estat dels edificis destinats
a escoles. Climent solia acudir a “la peça” de l’estudi
i, en diversos llocs, es féu endavant per millorar, substituir o edificar
de nova planta, locals adients per a escoles, com a Sant Celoni. O a Sant
Martí de Provençals: “...observà que la pessa del
estudi...està molt incómoda per los minyons y sens molt cost
podria millorar...” (A.D.B. Visit. past. 1771-74, fol. 209. Citat per
TORT: Ib., 262). O a Olesa de Bonesvalls, on Climent féu donació
d’un terreny del seu Senyoriu per a edificar una escola nova.
També la idoneïtat i dotació suficient de professorat,
fou també objecte de la preocupació de Climent i es detenia
en comprovar les condicions dels mestres que, per a ell, es resumien en l’habilitat
pedagògica i la virtut: “...mestre de primeras lletras hábil
y virtuós per a la deguda enseñansa y educació dels minyons”
Altrament cada mestre posseeix una llibreta, on es van anotant els diversos
exàmens i la confirmació de la llicència atorgada, amb
apreciacions i matisacions d’interès. Per exemple i relatiu a
Anton Albareda de Sitges es diu que “...està molt ben instruit
en ella, més de lo necesari pel bon desempeño del seu ministeri...”
i s’afegeix: “...es molt pràctic... y ab especial habilitat
per enseñar als xics...” ( A.D.B.: Visit. pastoral, 1771-74,
fol. 230. Es refereix a l’any 1772. Citat per TORT: Ib., 261).
Hi ha, també, la referència a les famílies, habitualment,
però de forma solemne quan els anunciava l’obertura de les deu
escoles gratuïtes de Barcelona: “Pares de familia, amats germans
y feligresos nostres, posam en vostra notícia que lo día...
vos pregam y exhortam a que hi envieu els vostres fills —a estudi—...perque...si
saben llegir y escriurer podran acomodarse millor en qualsevol ofici... y
seran el vostre consol...” (Edicte del Ilmo. Sr.Dr. Joseph Climent,
per fer saber lo establiment de escolas públicas de primeres lletres,
en deu convents de la present ciutat de Barcelona, 26 de juny de 1767. A.D.B.,
llib. 107, fol. 486. També en A.M.C.: papers de Climent).
Finalment, l’olfacte polític de Climent li feia no descurar el
contacte amb els responsables públics de l’educació —batlles
i regidors—Sol·lícitament acudia a ells per estudiar les
mancances greus i urgents, com ara la millora dels locals, com en Sant Martí
de Provençals: “...observà –Climent- que la pessa
del estudi...està molt incómoda per los minyons y sens molt
cost podria millorar...” (A.D.B. Visit. past. 1771-74, fol. 209. Citat
per TORT: Ib., 262). O el nomenament de mestres -“...informats que,
de un temps a esta part, falta en aquesta parròquia lo mencionat mestre,
exortam y estretament encarregam al rector, batlle y regidor...” (Així
s’expressava Climent a Gelida, amb ocasió de la seua visita de
1772. A.D.B. Visit. past. 1771-74, fol. 460. Citat per TORT: Ib., 262).
En qualsevol cas mai no va perdre de vista, Climent, que els subjectes de
l’educació són els infants i joves, als que volia “racionals
i virtuosos”, fita a la que arribarien mitjançant una bona instrucció.
És una fixació del bisbe que reitera contínuament, com
en la pastoral de creació de les deu escoles gratuïtes de Barcelona,
on parla de què “los minyons sian racionals i virtuosos”.
(Edicte del Ilmo. Sr. Dr. Joseph Climent...)
En resum Climent es mostrà, sense saber-ho, com un expert en la supervisió
escolar i alguns que hem fet de la visita d’escoles la nostra professió,
descobrim -amb la lectura de les actes dels seus secretaris- un estil exemplificant
i una sensibilitat extraordinàries, en atansar-se al fet educatiu allà
on institucionalment té lloc: els centres escolars.
------------
RESUM: Sorprèn, en un home tan ocupat com Climent, el temps i la minuciositat que dedicà a la visita d’escoles i que, segons les referències de què disposem, mai no les delegà en els seus col·laboradors, segurament perquè se sentia responsable directe del bon funcionament de les “escoles de minyons”. Més encara, però, sorprèn la metodologia emprada en les visites, que abastava des dels aspectes materials –edificis, llibres, dotacions econòmiques i de personal- fins a la dinàmica de la classe, on el mestre i els alumnes protagonitzaven l’acte didàctic i als que –mestre i alumnes- Climent dedicava una atenció i un afecte, especials. Això sense oblidar els altres integrants del fet educatiu: la família i les autoritats. Tot conformava, per a Climent, un conjunt indestriable –l’educació, l’ensenyança- de lectura no només individual –la “felicitat” de cada persona-, sinó social –la “pau” dels pobles-. Un exemple més de la manera de pensar i de fer d’aquell gran home.
..................
(*) Dr.
Marc Antoni Adell. Universitat de València (marc.adellauv.es)
Sobre el Dr. Marc Antoni Adell - Consulta el document:
FUNCIÓ DELS TEXTOS ESCOLARS A LA IL•LUSTRACIÓ:
LA “GRAMÀTICA” DE SALVADOR PUIG .
Marc Antoni Adell i Cueva. Universitat de València
Article sobre Josep Climent i Avinent enviat per la segona edició del Diccionario de la Historia Eclesiástica de España el 5 d´ocubre de 2006
José Climent i Avinent nace y muere en Castellón de la Plana 11-03-1706-/ 28-11-1781. Hijo de José, ciudadano hacendado, fallecido de paludismo en julio de 1705, y de Teresa, de labradores. Huérfano de padre seria su madre y familia Avinent quienes cuidarian de su educación.Concluidos los estudios primarios en Castellón a los 13 años es trasladado a Valencia iniciando los estudios filosóficos en su Universidad graduándose de Maestro de Artes a los 16 años. En 1726 al cumplir veinte años empieza a disponer de los bienes procedentes de su padre.
Conseguido el doctorado en teología en 1727 y habiendo decidido seguir la carrera eclesiástica, conseguido un beneficio en la catedral de Valencia el año 1731 a sus 25 años es ordenado sacerdote.Inmerso en la fiebre de varias oposiciones en 1738 es nombrado por el arzobispo Mayoral , Maestro de Pajes. 1740-1748 párroco de Sant Bartomeu de Valencia destacando por su oratoria y la acción pastoral social hacia niños y niñas con la creación de una escuela, designio pastoral que le distinguirá en toda su trayectoria.Habiendo opositado a la canonjía Penitencial de Valencia en 1744 ,el 1748 consigue la Magistral que mantendrá hasta 1766 en que será nombrado obispo de Barcelona.
El cabildo catedral de Valencia le confió gestionar en Madrid (1756-1760) el pleito sobre diezmos. En la corte no pasa desapercibido, conoce y le conocen relevantes políticos y eclesiásticos del momento. Aprende bien el camino de Madrid al Escorial a Aranjuez , Toledo etc. Roda, Aranda, Campomanes, Moñino, Quintero, Fernández de Córdoba, Eleta, etc. advierten, fácilmente, la personalidad y el ideario político y religioso de Climent. Tanto por su pastoral en valencia como por el hecho de haber fundado en la Universidad de Valencia la cátedra de “Locis Theologicis” se le reconoce como antijesuita y filojansenista. Barcelona era bastión importante de la influencia de la Compañía de Jesús así, pues, los Aranda y Roda, al fallecer el obispo de Barcelona, Asensio Sales, no dudaron de que Climent haría, al respecto, buen papel en Barcelona.
Así aun en el supuesto de que hubiera quedado más o menos oculto su antirregalismo, clericalismo y episcopalismo en el marco de su ilustrado y diplomático porte, después de haber sido presentado, desde 1762, en diversas ternas episcopales, en 1766 es nombrado obispo de Barcelona.Siguiendo la pauta episcopalista ,y reales cedulas anteriores, decide ser consagrado obispo en la catedral de Tarragona el 23 de noviembre. Los días 4, 9 y l4 de diciembre de 1766 llega a Barcelona, toma posesión y predica su primer sermón en la catedral donde dijo : “Casi todos los valencianos son catalanes en el origen y, con corta diferencia, iguales son las costumbres y la lengua”.
Emitido , a petición de la Cámara, su dictamen radicalmente favorable a la la expulsión de los jesuitas el 31 de marzo de 1767 y efectuada esta a los pocos días, el 26 de junio del mismo año convoca Sínodo Diocesano con el plan de aprovechar la coyuntura de la expulsión para erradicar de la pastoral diocesana los postulados jesuíticos, sínodo , preparado, pero no celebrado al no admitir fuera supervisado por funcionarios reales.Climent, pese a su edad, entró en Barcelona con ansias reformadoras en todos los campos de la pastoral sacramental y social. Con fecha del mismo26 de junio emite su edicto de creación de diez escuelas gratuitas en sendos conventos de Barcelona, publicando al efecto : Sentencias de la Sagrada Escritura vertidas en Castellano para la enseñanza de los niños de las escuelas…”.1768 y 1769 tienen suma importancia en la vida de Climent en Barcelona. En 1768 inicia la visita pastoral de todo el obispado con el plan de erradicar todo supuesto abuso como los exvotos, romerías, procesiones etc. En 1768 inicia su fructífera relación epistolar con l´Abbé Clement a través del cual Climent entra en relación directa con los movimientos episcopalistas europeos y con el Sínodo de la Iglesia de Utrech siendo de destacar que el episcopalismo de ambos soslaya el regalismo y antirregalismo de uno y otro.
En el contexto del cambio pastoral operado en Barcelona tras la expulsión de los jesuitas y la presencia de un obispo que concibe la ilustración con una reforma radical , 1768 es también el año en que Climent entra en fuerte conflicto con el Ayuntamiento de Barcelona , solicitando el 26 de marzo el auxilio del brazo secular para desterrar de Barcelona las que califica como costumbres y prácticas profanas y “verdaderamente supersticiosas” introducidas en funciones litúrgicas, en romerias y procesiones especialmente en la procesión del Corpus de Barcelona.El pensamiento político religioso de Climent, que afloraba por doquier, aparece con nitidez en la publicación de su trascendente carta pastoral previa a la reimpresión decidida por el obispo de Las costumbres de los Israelitas y Cristianos del abad Claudio Fleury el 26 de marzo de 1769. Afloran en ella, por doquier, su episcopalismo, clericalismo y antirregalismo provocando serias reacciones tanto en el Vaticano como en Madrid. Clemente XIV pide que se le traduzca la carta al italiano y se queja a Carlos III de que el escrito era impropia de un obispo. A nivel vaticano dícese de que se habló de introducir la carta en el Indice. En España Manuel de Roda, amigo incondicional de Climent, de orden del Rey y de acuerdo con el Conde de Aranda, recopilados en Barcelona, por medio de Manuel Sisernes, fiscal de la Audiencia, valenciano amigo también del obispo, todos los escritos de Climent aparecidos hasta finales de 1769 para sujetarlos a juicio eclesiástico y político, cuidando del segundo los fiscales Campomanes y Moñino. Tanto obispos como fiscales emitieron dictamen.
Los obispos y prelados del Consejo Extraordinario se muestran favorables mientras que los fiscales del Consejo denuncian el cariz antirregalista de la Carta y son del parecer de que fueran censurados los escritos de Climent obligando nueva edición corregida, lo que no llegó a suceder.El obispo de Barcelona, que sobre todo a partir de la relación y amistad con l`Abbé Clement, era conocido y valorado en Europa, se mantenía informado, a través de Gacetas, Mercurios, Nouvelles Eclesiastiques y cuantos escritos se referían a las relaciones Iglesia y Estado, temas destacados en las tertulias diarias vespertinas en palacio.Dejando por entendido de que los postulados ideológicos de Climent sitúan su clericalismo y episcopalismo, extremistas, en que el obispo está por encima, casi, de todo: por encima del Trono en múltiples aspectos e incluso por encima del Papa, mirado como “primus inter pares” se comprende el hecho de que Climent tenga, sobre todo a partir de 1769, bien definidos sus apoyos y sus contrarios en España y en Europa donde se agradece el apoyo del obispo a la Iglesia y Sínodo de Utrech.La situación de Climent en Barcelona se hubiera, quizá, mantenido de forma aceptable tanto por la corte como por el Vaticano de no haberse dado primero la enemistad con el capitán general de Cataluña el Conde de Ricla, a propósito, sobre todo de sus relaciones con “La Niña” y el hecho de que ascendido a Secretario de la Guerra aplicara a Cataluña sin excepción la r. c. de 1770 sobre quintas.
El famoso Motín de Quintas acaecido en Barcelona el 4 de mayo de 1773, la preponderancia política que adquirió Climent logrando la quietud en Barcelona y Cataluña y la defensa en 1774 no solo de la recien creada Diputación de Colegios y Gremios, a la que ayudó política y económicamente, sino sobre todo la defensa a ultranza de los cuatro diputados que fueron apresados por orden del mismo presidente del Consejo Manuel Ventura Figueroa y los acontecimientos concomitantes y subsiguientes hicieron de que la Corte decidiera retirar a Climent de Barcelona y promoverle a otra diócesis donde no constituyera un peligro político. Efectivamente previo juicio político de sus últimas intervenciones se le promueve a principios de 1775 a la diócesis de Málaga. Agotando Climent todos los posibles recursos para que no se le removiera de Barcelona, vindicando constantemente sus acciones pastorales, sociales y políticas , la suerte estaba echada y, aunque no admitió ir a Málaga,nada ni nadie pudo detener la decisión de apartarle de Barcelona.
Climent
resultó tremendamente afectado por la decisión de verse removido
sufriendo un ataque de hemipilegia debido tato a su edad, disposición
como sobre todo al afecto y clamor popular especialmente de los más
pobres. Concluidos algunos planes previstos, como la bendición del
primer cementerio de Barcelona dicho de la “Mar Bella” edificado
a costas de la mitra y previos los protocolos de rigor Climent deja de ser
obispo de Barcelona en el curso del viaje de retiro a la ciudad de Castellón
de la Plana donde había nacido y donde, después de haber legado
todos sus bienes a favor del Colegio de Huérfanos de Castellón,
por él fundado el 28 de noviembre de 1781 fallecia habiendo mantenido,
hasta su muerte, frecuente relación con sus amigos de Francia, Bélgica
y de la misma ciudad de Barcelona en cuya diócesis pensó siempre
.
Francesc Tort Mitjans (5-10-06)
Article sobre Marià Martí Estadella pel Diccionario de Historia Eclesiástica de España, 2-02-2007
Dr. Francesc Tort Mitjans, 15-01-2007. Artiículo para el Diccionario de Historia Eclesiástica de España (En la Web : WWW.santamariadelmartort.es, aparecen otros artículos del mismo autor para el DHEE y demás)
Martí Estadella, Mariano. Obispo. Brafim (Alt Camp) provincia de Tarragona
(España) 24-l2-1721. Caracas (Venezuela) 20-02-1992. Hijo de José
Martí Puigdangolas, médico de Brafim, originario de La Llacuna
(Alto Penedés) y de Gertrudis Estadella Puig, de Vilarrodona ( L`Alt
Camp), de hacendados agrícolas; poblaciones, ambas, menores y no distantes.
Martí es el último de siete hermanos: Manuel (1703) fue párroco
de Vilabella. José(1707), estudió en Cervera y fue párroco
de Aleixar y Maspujols, notario del concilio de 1757 y visitador del arzobispado
de Tarragona. Gregorio (1718) médico y alcalde de Valls, casado, con
descendencia, a quien Martí cedió (1765) su parte patrimonial.
Martí, hombre de reducida estatura y carácter emprendedor, fue
doctor en ambos derechos, geógrafo, urbanista, sociólogo, naturalista
ilustrado, psicólogo. Regalista y, cumpliendo reales cédulas
y delegaciones del Consejo de Indias, “clericalista”. Su juventud
se desarrolló en el ambiente post Guerra de Sucesión y aceptación
del “statu quo” del decreto de “Nueva Planta”. Después
en su ministerio episcopal será testimonio de los primeros movimientos
hacia la independencia de América, cuyo Libertador, Simón Bolívar,
recibiría en Caracas de sus manos la Confirmación en 1783.
Hombre precoz, a los diez años ingresó en el Estudio General de Tarragona. Por espacio de catorce años, de 1734 a 1748, cursó Filosofía, Leyes y Cánones en la Universidad real y pontificia de Cervera de influencia jesuítica y significación política. Universidad, aunque de alto nivel académico, de escasa salida a cargos de importancia. Mariano será, al parecer, el primer promovido al episcopado. En 1748 consigue, tras prácticas de repetidor y pasante, el grado de doctor en derecho canónico y civil. Iniciado en las ordenes sagradas el 1743, con el título canónico de comensal de la Catedral de Tarragona, a los 28 años, en 1749, es ordenado sacerdote por el arzobispo de Tarragona Pedro de Copons y Copons . A su muerte, en 1753, el administrador apostólico, López de Aguirre, obispo de Barcelona, le nombró, a sus 32 años, vicario general, confirmándole en el cargo el nuevo arzobispo Jaime de Cortada y Brú.
Habiendo sufrido el arzobispo Cortada un ataque de apoblegía, Mariano
Martí llevó, prácticamente, la regencia del arzobispado
de Tarragona, también en lo relativo al señorío episcopal
de la ciudad de Tarragona. Tocando la convocatoria de Concilio Provincial,
Cortada lo convocó para 1757, el último en celebrarse por incompatibilidades,
entre otras, del episcopalismo y regalismo dominantes. Puede decirse, en verdad,
que el concilio de 1757 es el de Mariano Martí ya que fue dirigido
por él, no sólo con el cargo de primer abogado, sino tomando
parte decisiva en todo, dando respuesta a la solicitud de la universidad de
Cervera, también en las cuestiones delicadas en relación con
la intervención del Patronato Real en él como la pretensión
de la Colegiata de Ager de usar cruz pectoral, etc. Cortada, previsiblemente
a propuesta de mismo Mariano Martí, encargó a él y a
su hermano José, la recopilación de los cánones y constituciones
de los concilios desde 1598 a 1757. Martí fue, también, administrador
y diputado del Estudio Literario de Tarragona que antes de 1714 tenía
el rango de universitario. Trabajó en la preparación del famoso
futuro Plan Beneficial. Como Vicario General impulsó el apostolado
seglar, reorganizando las cofradías parroquiales y poniendo al día
sus estatutos.
El reinado de Carlos III marca un hito en la evolución política de España. En el contexto de su llegada se originan movimientos nuevos propiciados por las actitudes ilustradas y aperturistas de sus ministros; entre ellas, en relación a dar respuesta a reivindicaciones catalanas, cabe destacar, al respecto del nombramiento episcopal de Mariano Martí, los pronunciamientos de la universidad de Cervera y de las Cortes Generales en relación a que los licenciados de dicha universidad, que hasta entonces no tenían salida, de suerte que ninguno de sus alumnos hubiera ascendido al episcopado, fueran “consultados” en todo tipo de cargos judiciales, académicos y eclesiásticos. En este contexto, pocos años antes de que el Conde de Aranda, Manuel de Roda, y otros, abanderaran la política antijesuítica en el seno de España y aun de Europa, Mariano Martí, libre de prejuicios al respecto, siendo el obispo Diego de Rojas Gobernador del Consejo y el marqués de Campo-Villar ministro de gracia y justicia, ambos más o menos favorables a la Compañía de Jesús, entró en ternas episcopales. En efecto Carlos III, que le conoció personalmente cuando, en nombre del arzobispo , lo cumplimentó a su paso por Barcelona el 18 de octubre de 1957, lo presentó a Clemente XIII y el 26 de mayo de 1761 fue nombrado obispo de San Juan de Puerto Rico, diócesis que, con sus “anexos”: Islas de Margarita, Trinidad y parte oriental de Venezuela, incluida Guayana, desde Cumaná a los territorios bañados por los ríos Orinoco y Uriche, era de tal extensión que no se le conocían sus límites perdidos en las selvas del Amazonas. No era, entonces, Puerto Rico diócesis apetecida por los eclesiásticos de España por su clima, medio y extensión. Era de las más pobres de América, dicha de “Cajas Reales”. Su renta, 4000 pesos, provenía del fondo común de compensación. La elección de Martí, presentado en segundo lugar, vendría después de que el primero de la terna renunciara a la sede, como ya había sucedido en otras ocasiones.
Sólo a una personalidad como Mariano Martí, con su juventud, 40 años, su gran experiencia en acometer asuntos de importancia, su carácter fuerte e indomable, su espíritu ilustrado, viajero e investigador y la normal ambición de ver otro mundo, podía satisfacer el nombramiento para tal diócesis. Lo aceptó gustoso esperanzado en ser, posteriormente, promovido a otra diócesis de América o España, a cuyos efectos dejaría en la Corte sus representantes, abogado y valedor, primero Francisco Antonio Suárez Valdés y, después, José Ignacio de Mendoza que llevaría el asunto de su promoción a Caracas, siempre tutelados por el hermano del obispo, Gregorio.
Las bulas pontificias, datadas el 3 de junio de 1761, recibieron el pase regio el 27, excepto la bula “Pro Vasallos” del Papa, por considerarse ofensiva a las regalías.
Mariano Martí, sin pérdida de tiempo, preparó su traslado a América. Habiendo podido pedir dispensa a la bula de Pablo V, emitida a petición de Felipe III, que previene que los obispos electos de América hispana sean consagrados en ella, dispuso, como era habitual, consagrarse en Nuevo Mundo. Lo haría en el puerto de La Guaira y no en la cercana Catedral de Caracas por dificultades administrativas y protocolarias. Efectivamente tras despedirse de los suyos, a finales de agosto de 1761 emprende viaje a Madrid donde es recibido por Carlos III. Previa solicitud, el Consejo de la Cámara le concede a 6.000 pesos para bulas, libros, indumentaria pontifical, pasajes etc. Con el escaso séquito de tres eclesiásticos, entre ellos Pablo Ramón, que ya en su destino se convertiría en pesadilla constante de Martí al no lograr sus objetivos de provisor, vicario general etc., un paje i dos criados, Martí se embarca en Cádiz. Llegado a tierra firme venezolana el obispo de Caracas Antonio Diez Madroñedo le confiere la consagración episcopal en la iglesia parroquial de San Pedro de La Guaira el domingo 17 de enero de 1762.
El 20 de febrero de 1762, previo el juramento de acatar las regalías y Real Patronato, emitido ante el escribano del gobernador de San Juan de Puerto Rico Ambrosio de Benavides, preceptivo en virtud de la cédula real del “execuatur” a sus bulas, el nuevo prelado toma posesión canónica en la Catedral e inicia, de inmediato, su ministerio pastoral, que, “servandi servanda”, consistirá en aplicar sus experiencias de gobierno en Tarragona. Al margen de que era frecuente que los nuevos obispos trajeran consigo los altos cargos de la curia, Martí se dio cuenta de que debía conferirlos, como así hizo, al clero criollo autóctono, dejando fuera a Pablo Ramón al que sí nombraría canónigo.
Dado que la mayor parte de su diócesis se extendía geográficamente en sus “anexos”, concluida la visita pastoral de la ciudad de San Juan e isla de Puerto Rico, con población muy diseminada y alejada de los templos parroquiales a los que los feligreses no podían fácilmente acceder, durante cinco años, 1763-1768, sin regresar a la sede, realizó la visita pastoral por si mismo de todo el vasto territorio. Cumaná (1764-68), Nueva Barcelona (1765), Margarita y Trinidad (1766), Guayana-Orinoco (1766-67). Visitó todas las ciudades, villas, pueblos, doctrinas, misiones, casas religiosas etc. Se distinguió por su ilustrada pastoral sanitaria y educativa. Erige nueve parroquias; procuró, no sin dificultades, proveer de clero español a la isla de Trinidad ya casi emancipada de España y al territorio de La Guayana. En los edictos de visita abundan referencias a la obligada residencia de los párrocos, al uso de sotana, a tener en regla la licencia para predicar y administrar sacramentos, y, en relación a las religiosos, previene un mayor respeto a la autoridad del obispo. Como acto más destacado, a raíz de informes y “denuncios”, removió al vicario superintendente de Cumaná, que gozaba de facultades casi episcopales para todo el occidente de Venezuela dependiente de Puerto Rico. Por lo que se refiere a las misiones y órdenes religiosas, que las regentaban, alabó no sólo a los capuchinos, especialmente a los catalanes, sino también a los jesuitas sobre los que no se le conocen informes contrarios sino favorables. Organizó, junto con el gobernador de Cumaná, la asistencia a los muchos afectados por la epidemia de cólera tanto desde un punto de vista sanitario como humanitario. Si, en su ausencia, Puerto Rico sufrió el embate de dos huracanes, en el curso de la visita pastoral, estando en la isla Margarita, fue testigo del terremoto de 1766 que tuvo varias réplicas y afectó toda la zona sobre todo el Golfo de Cariaco, sus templos, casas etc. a los que Martí proveyó ayuda. En el curso, sobre todo de la visita de las misiones del Orinoco y a causa de su clima, Martí empezó (1766-68) a sentirse anémico y afectado por un herpes general. Su estado se agravó estando en la ciudad de la Asunción de Margarita donde fue visitado, en consulta, por los médicos doctores Isidoro Ibáñez y Estaban Morel, coincidiendo ambos que a causa del clima, humedad, comidas etc. estaba de tal modo enfermo que temieron una “hidropesía que le quite la vida”. En este contexto y habiendo Martí concluido la visita pastoral, más o menos según sus planes, decide regresar a San Juan en enero de 1768. A partir de este momento, Martí gestiona o un traslado a España para restablecerse, o pasar a otra diócesis de América de clima conveniente. Se encargan de ello su hermano Gregorio y su valedor en la Corte, José Ignacio de Mendoza, quien el 6 de julio de 1769, tras el fallecimiento del obispo de Caracas, y en el contexto favorable a que Martí le sucediera, se dirigió a S. M.
En el último periodo de su episcopado puertorriqueño, Martí, a más de tener que capear los temporales que le propicia la ambición y carácter de Pablo Ramón y faltarle el apoyo, en asuntos importantes, del gobernador interino de la isla José Tentor (1769), erige la Congregación de presbíteros de San Pedro, sienta las bases de la construcción del nuevo hospital de San Juan. Defiende, con varias providencias, a los esclavos negros prófugos de las islas dinamarquesas de Santa Cruz, Santo Tomás y San Juan, que recalaban en Puerto Rico, propiciando que el bautismo, que en aquellas no se les confería, les hiciera libres. Aunque en aspectos a los que Martí no podía hacer frente, cabe destacar que su episcopado coincide con las incursiones inglesas, la construcción de nuevas fortificaciones de defensa por doquier, el aumento del contingente militar, la explosión demográfica, cierta centralización o paso de compañías de esclavos por el puerto de San Juan de Puerto Rico, incremento del comercio y del contrabando y asentamiento de la influencia nor-europea en la zona. Martí emitió sobre todos estos delicados temas dictámenes y pareceres al Rey y al Consejo de Indias en los que se muestra informado de todo, estadista y previsor.
Interesado Martí en un ascenso, a partir de 1764, sobre todo entre 1766 y 1768, su nombre fue entrando en ternas : Dos veces para Santa Fe de Bogotá, una para Méjico, Santo Domingo, Cuba y Durango, algunas veces primero de lista. Al haber fallecido el obispo de Caracas, Diez Madroñedo, el 2 de febrero de 1769, sus valedores en la Corte no les fue difícil que su nombre encabezara la terna; ya en otras ocasiones el obispo de Puerto Rico había ascendido a Caracas. Propuesto por la Cámara a Carlos III el 24 de julio de 1769, éste lo presentó oficialmente el 18 de octubre a Clemente XIV quien el 29 de enero de 1770 lo nombró obispo de Santiago de León de Caracas-Coro, tomando posesión del obispado en agosto del mismo año.
A estas alturas del s. XVIII tanto entre el alto clero como en los mandos militares iba cundiendo la idea, premonitoria de la Independencia, de que los ya residentes en América, también los criollos, bien deberían poder ascender a cargos importantes sin enviar nuevas gentes de España. En este contexto, por la personalidad insobornable de Martí y su experiencia jurídica y canónica, más que por el hecho de ser catalán, fue mal recibido en Caracas sobre todo por personas como el último provisor, y su “partido”, Lorenzo José Fernández de León que, precisamente, se había trasladado a Caracas con el obispo Madroñedo, fallecido, y aspiraba declaradamente la mitra. En este contexto, las diferencias, luchas de prerrogativas y pleitos con el Cabildo serian de tal cariz que terminarían en la remoción de tres provisores, siendo, el último de ellos, el criollo Grabiel de Lindo desterrado a Puerto Rico. Así, por múltiples razones, si bien Mariano Martí fue, quizá, el obispo más importante e ilustrado del episcopado venezolano, su pontificado no fue nada fácil sino plagado de dificultades. Dada su concepción del ejercicio episcopal, genuino de “episcopus” o fiscal, o sentirse obligado a defender sus prerrogativas episcopales a todos los niveles tanto canónicos y litúrgicos como derivados de las delegaciones reales, no se paró por nada ni por nadie, conducta que, quizá, no siempre puede considerarse acertada.
Sus enormes cualidades se manifestaron de forma excepcional y única en su visita pastoral. Iniciada ésta, a los pocos meses de su llegada, el 8 de diciembre de 1771, por la catedral de Caracas, de los 21 años que duró su episcopado caraqueño, trece, de 1772 a 1784, los empleó a fondo en realizar la visita pastoral. Durante este periodo se vio obligado a volver a Caracas 6 veces, por graves razones, entre ellas los diversos pleitos promovidos por el antes dicho Fernández de León y por el Cabildo, con el parecer favorable del gobernador de Caracas José Carlos de Agüero.
Martí, en el curso de la visita pastoral, en día, hora y lugar, señalados de antemano, eran convocados sus habitantes a reunirse privadamente con el obispo pudiendo realizar “denuncios” relativos a cosas y personas del lugar: eclesiásticos, militares, hacendados etc. Martí, cuyo sistema ordinario de gobierno era pasar todos los asuntos por el tribunal eclesiástico para que se hiciera puntual justicia, a fin de poder averiguar por si mismo, o judicialmente, los dichos “denuncios”, desechando los baldíos, el mismo escribía de su puño y letra el libro llamado “personal” o secreto, que mantenía bajo llave.
Pese a tantas dificultades, el espíritu aventurero de Martí resultó confortado siguiendo paso a paso la visita pastoral de todos los lugares de su diócesis antes de que, al final de su pontificado, se desmembraran las provincias y vicariatos foráneos de Maracaibo y Guayana. En el largo recorrido se mostró urbanista y fundador de pueblos, erigiendo 52 nuevas parroquias, mandando siempre situar los cementerios exteriores a los templos y bien amurallados. Fueron varias sus providencias relativas al saneamiento de pueblos y lugares, como también dio ideas y sugerencias de cuales serian los mejores cultivos en cada lugar según su clima y emplazamientos. En las poblaciones de cierto número de habitantes sin escuela, proveyó su creación y de cómo financiarse buscando la colaboración de religiosos y clérigos. Con la valiosa ayuda de su canciller secretario, el criollo José Joaquín de Soto, notario de visita, a más del libro “personal”, reservado y autógrafo de Martí, los visitadores fueron componiendo diversos libros con la metodología decidida por Martí. En efecto el obispo, con la experiencia de Puerto Rico, disponiendo ahora de mayor número de colaboradores, previno que en los libros de visita se dejara constancia pormenorizada de la historia oral y escrita de cada ciudad, pueblo, lugar, misión y doctrina, con sendas matrículas de sus habitantes. En poblados de españoles, después de referir las clases: blancos, negros, mulatos, indios, esclavos negros y mulatos, se especifica, en cuadro sinóptico, el número de hombres solteros, hombres casados, mujeres solteras, mujeres casadas, párvulos, párvulas, con los totales. Los bautizados, los no bautizados, el cumplimiento pascual etc. Cuando en los edictos pastorales de visita Martí se refiere a indios siempre lo hace puntualizando “su natural” o manera de ser, apuntando defectos y virtudes, dejando constancia de a qué nación pertenecen, cual es su lengua que defiende siempre, acordando cómo debían alternarse o intercambiarse las lenguas nativas con la lengua castellana en misiones y doctrinas. A este respecto cabe destacar la atención general de Martí a los métodos específicos de enseñanza que se seguían en misiones y doctrinas marcando directrices encaminadas, también, a lograr una buena educación cívica
Capítulo aparte merecería la relación
del trato cordial y amoroso que Martí promueve hacia los indios, siempre,
especialmente al referirse a las complejas reducciones de indios por los misioneros.
Sus sentimientos paternales se evidencian en los numerosos decretos de visita
en misiones y doctrinas. Lamenta que falten hospitales en los pueblos de indios
“que tanto los necesitan” y promueve su erección. En poblados
de misiones y doctrinas ni que haya blancos, el padrón de población
se inicia siempre por los indios. Defiende que los caciques de indios, organización
anterior a nuevas formas de autoridad promovidas por el Consejo de Indias
lentamente introducidas, sean de sangre pura india; cuando no son hereditarios
les llama “capitanejos”. Si bien en los pueblos de indios estos
aceptan de buen grado convivir con blancos pobres, se oponen, y Martí
les apoya, como sucedió en Tinaco , que los blancos ricos de San Carlos
ocuparan sus tierras o sábanas introduciendo ganado vacuno en ellas.
Sobre el tributo de los indios, los hay, en las doctrinas, tributarios o medio
tributarios. Los indios de misiones todos son libres de pagar tributo hasta
pasar a las doctrinas. Existía como una casta de indios libres de tributo,
”indios libres de la Corona” como premio a haber sido reducidos
con “voluntaria sumisión”, como Martí refiere al
Rey. El pago de los indios tributarios consiste, salvo excepciones, en cuatro
pesos anuales al Rey para los casados y dos pesos para los solteros mayores
de 18 años, sumando a ello, tanto para unos como otros , seis reales
de los que cuatro eran para el corregidor y dos para la caja de comunidad.
Martí defiende que a los tributarios no se les debe obligar, como sucedía,
a trabajar a beneficio de los curas y corregidores, admitiendo, sólo
que pudiera hacerse libremente. Sobre las poblaciones formadas de indios fugitivos
de lugares donde pagaban tributo para verse libre de él, como Bocono
de Guanare, de 300 habitantes, Martí es partidario de que se procure
que en todas partes se pague el tributo para evitar su fuga tal como representa
a Carlos III desde Caracas el 27 de noviembre de 1781. Cuando junto a pueblos
de indios tributarios, o doctrinas, y en la misma jurisdicción, habitan
españoles, como en el pueblo de San Antonio de Padua de los Guayos,
el padrón empieza primero por los indios: 604 indios, 385 blancos,
250 mulatos, 3 esclavos negros y mulatos, total 1.242. Cuando, como sucedía
en la doctrina La Corteza en 1778, los indios libres de tributo se creían
exentos de asistir a la doctrina, Martí les recuerda que “no
son libres de asistir a doctrina como ellos piensan”. Esto es, tanto
los tributarios como los no tributarios debían asistir a la doctrina.
Siendo tan distintos y complejos el natural, costumbres y tradiciones de las
distintas naciones indias tanto en grado de reducción, como en misiones
y doctrinas, que muchas veces Martí se limita, en los libros de visita
y edictos, a constatar, simplemente, hechos.
Los sentimientos paternales de Martí hacia los indios, son acordes
con la legislación canónica y civil vigente, sobre todo del
concilio de Santo Domingo de 1622 y de las distintas leyes de Indias. Previene
y exige que se respeten siempre los derechos naturales y legales de los indios,
que no se les embarguen sus bienes, que no se les castigue, ni aprese, lo
que dice tanto a los corregidores como a los mismos misioneros y doctrineros.
Previene, frecuentemente, que se sea condescendiente con sus defectos y vicios
sobre todo en relación a los indios recientemente reducidos. Denuncia
que en la doctrina de Cubiro (1776) los españoles venden aguardiente
a los indios, a fin de que estos les entreguen los frutos cosechados, dando
origen y motivo a bailes y borracheras. Refiriéndose a la misión
viva de los Capuchinos de San Juan de Payara y ante la información
del misionero de que sus indios gentiles estaban inclinados a supersticiones,
brujería y cometían idolatría, Martí constata
que el misionero “procura quitarles estos defectos y yo se lo he encargado
que se los quite con prudencia y suavidad para que no se huyan al monte”.
Otro tanto dice sobre los indios gentiles de la misión de Achaguas
sobre la que constata que sólo ha podido confirmar a los niños,
puesto que los mayores “raramente están bautizados”. Refiriéndose
a sus defectos y virtudes, aclara “es menester disimularles al principio
sus vicios y defectos y no exasperarlos, ni regañarlos, hasta que,
según previenen las leyes de Indias, y lo dejado por decreto, estén
instruidos en la doctrina cristiana y entonces se les deben quitar los vicios
y defectos con prudencia y blandura”. Capítulo aparte merecería
hablar del trato que los corregidores daban a los indios, por la serie de
casos distintos que el obispo afronta en defensa de la justicia, caso por
caso, y también a través de sus representación al Rey.
Al referirse a los esclavos negros se especifica su origen, mestizaje, las haciendas a que sirven, su estado social y religioso. Martí, partiendo de la doctrina de los sínodos y de las diversas leyes de Indias, recuerda a cada paso a los hacendados, la obligación de cuidar de ellos como a propios hijos, siempre, especialmente cuando estaban enfermos. No podían los amos concederles la libertad cuando ancianos, ni llevarlos a los hospitales reservados para los pobres de solemnidad y el esclavo no podía nunca considerarse como a tal ya que sus amos debían responder generosamente por ellos. Esclavos y libres participaban de la misma eucaristía y eran adoctrinados y se les administraba todos los sacramentos. De acuerdo con las leyes civiles y canónicas Martí defiende que los esclavos puedan contraer libremente matrimonio canónico con quien quisieran, libre o no, con la salvedad legal de que la mujer, si era esclava, quedaría bajo la autoridad del dueño del varón.
Los libros de visita no sólo hablan de fauna i la flora existente, sino que Martí hace expresas recomendaciones de cultivos mejores. Realizando la visita con un numeroso séquito de eclesiásticos y esclavos, no sólo hace que se reseñen caminos, ríos, fuentes, barrancos, sino que se deja constancia de los medios de transporte: a pie, a caballo, sobre silla, en curiara, embarcación etc. En todos los trayectos se puntualizan altitudes, precipicios, peligros, fauna y flora, casas y edificios detallando de qué materiales son construidos etc.
Martí, hijo, nieto y hermano de médicos, sobresalió en la visita canónica, y delegada, de los hospitales, fijándose primero en las dependencias e instalaciones hospitalarias, empleados, cuantos enfermos podían ser bien atendidos etc. Visitó de forma, también pormenorizada, la farmacia, cuales eran las medicinas que contenía, sus carencias, reformando, o dando nuevas constituciones a los centros hospitalarios y erigiéndolos, por delegación gubernamental, en las ciudades donde no los había.
Partiendo siempre de la doctrina eclesiástica establecida y en reales cédulas y las leyes de Indias, tal como en España otros obispos hacían en el campo de procesiones, romerías, exvotos etc., a Martí le pareció justo proveer edictos pastorales contrarios a los abusos del culto popular en las casas, sobre todo con motivo de velatorios, bautizos, bodas, denunciando supersticiones, idolatrías etc. Bajo el supuesto que ni los indios, ni muchos criollos, estaban preparados, fue estricto censurando ciertas obras de teatro, dando normas de donde, cuando y cómo podían o debían representarse y a qué horas.
Puestos a relatar algunos de los muchos hechos concretos de la visita pastoral podemos recordar que habiendo llegado a la ciudad de Maracaibo el 22 de febrero de 1774, contrajo, allí, por primera vez, las viruelas, o fiebres, (enfermedad que se irá repitiendo varias veces en el curso de la Visita, y de su vida) Iniciada, efectivamente la visita el 8 de mayo, Martí, actuando tanto en virtud de las facultades canónicas, como delegadas de la autoridad real, acometió, ni más ni menos, que a remover al vicario foráneo Pedro José Sánchez y a denunciar al Consejo de Indias la conducta del gobernador Francisco de Santa Cruz a raíz de lo que, después, fue removido. Actuaciones inquisitoriales resultantes de los “denuncios” tanto sobre el vicario, como el gobernador, aunque el motivo de las actuaciones, conocido sólo por la élite, nunca fue revelada por el obispo al tratarse de conductas y hechos reservados seguidos y terminados, a nivel de tribunal eclesiástico, por el provisor. Martí tuvo que sufrir diversas consecuencias de estas sus determinaciones. Fue denunciado al Consejo de Indias de abuso de poder aunque su actuación se fundamentara en las singulares facultades reales que tenían los obispos de América, casi policiales, y que Martí se creyó moralmente obligado a cumplir. Capítulo aparte merece la remoción del vicario foráneo, cosa que hiciera también en Cumaná. Entre las venganzas destaca el que habiéndose incorporado al curso de la visita, estando en Coro (1773), como familiares, dos sacerdotes jóvenes enviados por su hermano Gregorio, a petición suya y con el permiso del Consejo de Indias, José Boldú y José Bofarull, el gobernador de Caracas, Luis de Unzaga y Amezaga, amigo del de Maracaibo, les hizo regresar a España en 1775, so pretexto de faltar un supuesto sello o requisito en su pasaporte de entrada. Martí logró, tardíamente, que se les hiciera justicia y pudieran volver lo que solo uno realizó.
Por el tipo de diócesis que Martí regentó y por su experiencia
tarraconense, no escribió pastorales largas y trabajadas, sino más
bien edictos e instrucciones entre las que destaca la relativa a la Enseñanza
de la Doctrina Cristiana, dejando, al morir, otra dispuesta para la imprenta
que no vio la luz principalmente por el poco afecto que la clase dirigente
le dispensó en vida, y después de su muerte, de suerte que ni
su retrato episcopal quedó en la Catedral de Caracas. Las razones pueden
hallarse, también, en los dos tomos del libro de visita “Personal”
que, recogiendo informaciones secretas a raíz de los “denuncios”,
si bien dejó escrito en su testamento, y lo urgió antes de su
muerte, que fueran quemados, la orden no se cumplió. Al contener información
muy sensible sobre eclesiásticos, militares y hacendados de nombre,
ello incidió en que se echara un tupido velo sobre su episcopado pese
a ser no sólo el más largo del siglo, 21 años, sino el
de mayor trascendencia histórica. Los inventarios y providencias de
su visita pastoral constituyen la mejor fuente del conocimiento global de
Venezuela del s. XVIII, méritos reconocidos después desde principios
del s. XX. Jaime Subirà afirmó que Martí no fue superado
por prelado alguno y el geógrafo Pau Vila escribió que su visita
pastoral es “una obra de valor único”. Sus largas representaciones,
informes y pareceres dirigidos al Rey y al Consejo de Indias, al compás
de acontecimientos varios tanto en Puerto Rico como en Caracas, constituyen
auténticos estudios de jurisprudencia mostrándose estadista
con voluntad de anticiparse a los futuros acontecimientos y ayudar, con su
experiencia teórica y práctica, al Consejo de Indias en su regencia
de las colonias americanas.
Con motivo de la declaración de guerra de España contra Inglaterra en julio de 1779, habiendo recibido del Consejo de la Cámara cincuenta ejemplares de la real cédula de Carlos III, si bien algunos esperaban que Martí escribiera una pastoral temática, cumplió, a su estilo, la orden del Consejo proveyendo edicto explicativo, leyéndose solemnemente, como era práctica habitual, la real cédula en los vicariatos y templos acordes con el tema. La independencia de las colonias americanas de España se estaba preparando años ha. Martí tuvo que hacer frente, por encargo y disposiciones del Consejo de Indias y de algunos gobernadores, a distintos motines sobre todo el Motín de Santa Fe en noviembre de 1781, cuya importancia le obligó a regresar a Caracas de la visita pastoral. Martí si bien emitió edictos a todos los vicarios foráneos y párrocos próximos a Colombia para que en modo alguno dieran soporte a los revoltosos, sin embargo no escribió, tampoco, una carta pastoral monográfica tal como le pedía el gobernador de Caracas Luis Unzaga y Amezaga quien, sin embargo, no dudó en informar al Consejo de Indias que las providencias de Martí eran “muy propias de su celó, por el mejor servicio de Dios y del Rey”
Martí empezó a sufrir diversas enfermedades en Margarita, Maracaibo, Barquisimeto que fue superando, a partir, también, de sus propios conocimientos médicos. A mediados de febrero de 1792 sufrió un ataque de apoblegía que aun le permitió dictar su testamento el 17, falleciendo el 20 del mismo febrero a los setenta y un años de edad y treinta de episcopado, dejándose constancia en su partida de defunción su origen catalán, tarraconense e hispano.
BIBLIOGRAFIA
Martí Estadella, Mariano. Relación de la visita general que en la diócesis de Caracas y Venezuela hizo el Ilmo. Sr. Dr. Dn. Mariano Martí del Consejo de S.M. en 1771-1784. Prólogo de Caracciolo Parra. Tomos I-III. Caracas 1928.
Martí Estadella, Mariano. Documentos relativos a su visita pastoral de la diócesis de Caracas, 1771-1784. Estudio preliminar y coordinación de Lindo Gómez Canedo. Tomos I-VII. Fuentes para la Historia Colonial de Venezuela. “Biblioteca de la Academia Nacional de la Historia” números del 95 al 101. Caracas 1969.
Suriá, Jaime. El eximio prelado Dr. Mariano Martí, obispo de Caracas y Venezuela. Madrid, 1962, 69 pp.
Vila, Pablo. El obispo Martí. Interpretación humana y geográfica de la larga marcha pastoral del obispo Mariano Martí en la diócesis de Caracas. Caracas, Universidad Central de Venezuela, 1980, 343 pp.
Grases, Pedro. El obispo Mariano Martí antes de ser obispo. Segundo Seminario Latinoamericano. “La evangelización durante la Colonia”. CELAM- Conferencia episcopal venezolana. Caracas 1989.
Tort Mitjans, Francisco. Mariano Martí “Diccionario de Historia de Venezuela”. Caracas-Venezuela. Fundación Polar, 1988, pp. 839-841.
Tort Mitjans,
Francisco. Biografía completa del obispo de Puerto Rico y Caracas,
Mariano Martí Estadella, 1721-1792. En preparación.
Història del Patronat de Santa Maria del Mar
Al prendre possessió com a rector de Santa Maria del Mar el 5-05-1985
amb la presència de la M. I. Junta d`Obra, hom es donà conta
de seguida de que calia promoure un moviment de restauració integral
del temple, quant plovia fort s`havia d’anar amb paraigua dins del mateix
temples, tant per el deteriorament de les taulades totes, com de quasi tots
els vitralls alguns dels quals ,com els del cim del mateix presbiteri, i faltaven
el quaranta per cent dels vidres lo que feia que al ploure s`havia d`anar,com
he dit, en paraigua just al darrera del altar on hi cantava l`Escolania com
es pot comprovar en la fotografia que editem desprès de la llista del
Patronat. El Sr. Enric Gispert, Mestre de Capella i membre de la antiga Vint-i-cinquena
davant el fet de que els membres de la M. I. Junta d`Obra que anys enrere
havien promogut amb eficàcia la restauració del interior del
temple desprès de la crema de 1936, en aquell moment, per raons sobre
tot d`edat, no podien abanderar la necessària reforma, Enric Gispert,
dic, que fou el millor col•laborador meu, m`insistia que devíem
crear un patronat que pogués influir tant en la restauració
integral del temple com del orgue menor provinent dels Trinitaris de Vic que
s`estava malmetent sota les voltes de sobre la sagristia. El 30 de gener de
1987 es firmava, en el marc del saló de juntes de la Cambra de Comerç,
això es,en emblemàtic edifici, germà de la Santa Maria
del Mar, gòtica,, de la Llotja, els estatus del Patronat de Santa Maria
del Mar. El 6 de juliol del mateix any 1987 quedava formada la llista,quasi
definitiva, del Patronat. El Cardenal Jubany, arquebisbe de Barcelona, que
no hi estava, crec, pas d`acord, confià el tema al Sr. Vicari General
Mons. Lluis Martínez Sistach que es mostrà també reticent
a acceptar els estatuts de la creació del Patronat que una delegació
del mateix li va presentar. Per aquestes raóns el Patronat funcionà
sense aprovació canònica definitiva. Les raóns tant per
la seva creació, com per no donar-hi el vist i plau, eren serioses.
Membres del Patronat de Santa Maria del Mar :
Sr. Pere Acarín. President del Mercat Carni-Ramader.
Sr. Josep Mª Antunez. Director General de la Societat Rectora de la Borsa de Valors de Barcelona.
Sr. Antonio Algueró Algueró. President del Gremi d`Industries Gràfiques.
Sr. Ramón Aramón i Serra. Secretari del Institut d`Estudis Catalans.
Sr. Jaume Armengol i Calvet. Promotor dels nous gotjos de Santa Marta.
Sr. Joan Bassegoda i Nonell. Arquitecte de la Basílica i Catedràtic de l`Escola d`Arquitectura.
Sra. Rosa Blanqué i Villalonga. Confraria de Santa Marta d`Hostalers i Taverners.
Sr. Agustí Bonavia i Pérez. President del Consell Coordinador de Distribuïdors Majoristes d`Alimentació de Catalunya.
Sr. Josep M. Calpe i Ibarz. Secretari General de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. Secretari del Patronat de Santa Maria del Mar.
Sr. Àngel Calzado de Castro. Secretari General de la Federació Internacional de Hockey. Vinculat a Santa Maria del Mar.
Sr. Rafel Cano i Cano. Secretari del Consell Pastoral de Santa Maria del Mar.
Sr. Aureli Casabona i Bel. Vicepresident de la Llotja de Cereals de Barcelona.
Sr. Josep Casals i Rubies. Membre de la Junta del Futbol Club Barcelona..Sr. Francesc Castellví i Llatas. President del Gremi d`Industrials oliaires de Barcelona.
Sr. Josep Catà. President de la Federació Catalana d`Industrials Oliaires.
Sr. Joan Clos i Matheu. Regidor-President del Districte I. Ajuntament de Barcelona.
Sr. Antoni de P. Escura i Viñuela. Cònsol Major del Consolat de la Casa Llotja de Mar.
Sr. Joaquim Ferrer i Roca. Ex Conseller de Cultura.
Sr. Joan Gaspart i Bonet. Cambra de Comerç, Prohom Confraria de Santa Marta d`Hostalers i Taberners.
Sra. Enriqueta Girona. Benefactora de la Basílica.
Sr. Enric Gispert i Fabrés. Mestre de Capella de Santa Maria del Mar, de la Vint-i-cinquena.
Sr. Friderik Lutken. Prohom de la Confraria de la Santa Creu. Cònsol General de Noruega a Barcelona.
Sr. Joan Melcior i Deulonder. Secretari de la Confraria de Santa Marta d`Hostalers i Taverners i del Gremi de la Restauració.
Sr. Mateu Molleví Rivera Prohom en Cap de la Confraria de Santa Marta d´Hostalers i Taverners.
Sr. Joaquim Monzó Verge. Cònsol d`Hondures. Vinculat a Santa Maria del Mar.
Sr. Joan Serra i Brujas. De la Junta d`Obra de Santa Maria del mar i de família històrica benefactora de la Basílica.
Sr. Joan Uriach i Marsal. President de la Fundació Uriach.
Cada un dels importants membres del Patronat començà a moure’s
a favor de Santa Maria del Mar en els caps de la seva influència. Coma
conseqüència immediata es aconseguí el conveni de restauració
integral del temple de Santa Maria del Mar amb el B.H.A. , la Generalitat
i la Parròquia. En aquest context el Dr. Sr. Joan Uriac i Marsal en
motiu dels cent cinquanta anys dels Laboratoris Uriach s`oferí per
sufragar la restauració del Orgue Menor. Consultat el B. H. A. no s`admeté
el nou espònsor i la Fundació Uriach finança integrament
l`Historia de Santa Maria del Mar que es publicà, per separat, en català,
castellà, angles, alemany i japonès. En aquest mateix context
de promoció de Santa Maria del Mar, coma monument, també com
a centre de culte, sorgí l`idea de que el temple fos proposat a la
UNESCO perquè fos proposat, junt amb altres monuments de Barcelona,
com Drassanes i Palau de la Música, com a monument de l`Humanitat,
a que es refereix la carta següent.
Fotografies
de la signatura del Patronat :
Visita d'uns membres del Patronat de Santa Maria del Mar a les obres de la
restauració de la teulada
Organització del nou museu de Sta. Maria del Mar, obert a la visita de particulars i grups
